En el seu ja llunyà El poder dels sense poder, l'assagista i polític txec Václav Havel desvelava els ressorts ocults de les societats totalitàries. Havel pensava en el comunisme, però la seva lectura té vigència fora del marc estricte de l'esquerra. Les ideologies doctrinàries pretenen cohesionar les societats sota la vestidura d'una veritat forta i unívoca, que no admet discussió ni per descomptat accepta de bon grat aquest preu de la llibertat que és el pluralisme.
Aquests sistemes de pensament totalitaris, argüeix Havel, empresonen l'individu amb la disfressa de la hipocresia: «El poder és presoner de les seves pròpies mentides i, per tant, ha d'estar dient contínuament falsedats. Falsedats sobre el passat. Falsedats sobre el present i sobre el futur. Falsifica les dades estadístiques. Dona a entendre que no hi ha un aparell policíac omnipotent i capaç de tot. Menteix quan diu que respecta els drets humans. Menteix quan diu que no persegueix ningú. Menteix quan diu que no té por. Menteix quan diu que no menteix ». El poder de la falsedat és enorme, no perquè exigeixi un assentiment interior, sinó perquè reclama com a seu l'espai públic. Dit d'una altra manera, el ciutadà no es veu obligat a creure necessàriament en la mentida -encara que segurament molts ho faran-, però sí a viure-hi.
Per a Havel, una de les claus de les ideologies antidemocràtiques resideix en aquesta contínua ocupació de l'espai públic, revestida amb l'aparença del bé. L'important ni tan sols és el missatge concret que es vulgui imposar, sinó la creació d'una atmosfera determinada, d'una sensibilitat compartida que ell anomena el panorama quotidià del poble. Un «panorama que, al seu torn, té el seu significat ocult: recorda l'individu on viu i què és el que s'espera d'ell, li indica el que també ell ha de fer si no vol ser eliminat, caure en l'aïllament, «separar-se de la societat», violar «les regles del joc» i arriscar, en conseqüència, perdre la seva «tranquil·litat» i la seva «seguretat».
Des d'aquesta perspectiva, l'estranya provocació de Torra -en reivindicar que l'exhibició de llaços grocs en els edificis públics de Catalunya constitueix un acte de llibertat d'expressió- ataca en la seva línia de flotació l'arquitectura mateixa de la democràcia. No hi ha res, efectivament, de democràtic en l'ús massiu de les institucions al servei d'una ideologia. El seu objectiu, al contrari, no és sinó construir aquell panorama quotidià del qual alertava Havel i que ens imposa, gairebé per osmosi, la substància d'un credo que hem d'assumir si no volem caure en el costat equivocat de la Història. A les escoles i als ajuntaments, a les conselleries i en els centres de salut, el llaç groc ens recorda qui són els bons i qui els dolents, on és el bé i on el mal. La construcció de les emocions comença en la simbologia. La construcció ideològica també.
Per això mateix, la democràcia liberal se sap laica. No en contra de la religió, sinó a favor de la neutralitat. No en contra de religions secularitzades -com el nacionalisme i el marxisme-, sinó a favor del pluralisme social i de les minories. I tot això exigeix, per descomptat, un principi polític que el gran Aristòtil coneixia molt bé: les persones, els pobles i la polis es reconeixen en el fonament de l'amistat -els homes som iguals i ens tractem com a tals- i no en el de l'enfrontament. Una cosa que, per desgràcia, tots semblem haver oblidat.
