Albert Rivera i Pablo Casado reivindiquen contínuament la figura de l'expresident del govern Adolfo Suárez. Quan el primer el citava fa uns mesos a cada míting, el segon se'n va anar a Àvila per tal d'inaugurar una escultura que l'Ajuntament li va dedicar. La foto de l'acte evidentment va sortir a tots els diaris. Ningú millor que ell representa el centre polític i ni uns ni altres volien perdre la possibilitat del grapat de vots que representa encara el suarisme. Certament cada vegada menys, atès que les joves generacions pràcticament no el coneixen i en aquests darrers temps molts sectors de la societat han tingut interès a menysprear la tasca dels protagonistes de la transició espanyola.
Suárez Illana figura com a número 2 de la llista del PP per Madrid. Casado l'ha incorporat, tot pensant que li pot aportar molts vots. Hom té la impressió que és tot el contrari i més quan fa ben pocs dies va obrir la boca i ja la va vessar. Ni té fusta de polític ni està preparat per rebre responsabilitats. Possiblement li aniria millor dedicar-se a fer d'aprenent de Miguel Abellán, el torero que figura en el número 12 de la mateixa llista.
El cognom, no hi ha dubte, és el seu únic mèrit, perquè com a parlamentari les seves intervencions poden ser lamentables. En la seva primera intervenció amb Carlos Alsina a Onda Cero ja s'ha vist obligat a rectificar i fins i tot alguns membres històrics del PP l'han desqualificat. Digué que a Nova York es podia avortar després que els nens haguessin nascut. Segons ell, els neardentals també avortaven, però aquests esperaven el naixement del nadó i després els tallaven el coll.
El seu debut en els mitjans de comunicació no podia ser més preocupant per a Pablo Casado i els responsables de la campanya electoral. Difícilment el tornaran a deixar parlar, perquè és un inconscient i és capaç de dir-les de l'alçada d'un campanar.
El fill d'en Suárez ja havia participat en política. Aznar el va enviar a Castella-la Manxa com a cap de cartell. El seu fracàs davant José Bono (PSOE) ja fa disset anys fou majúscul, per la qual cosa no li van ni deixar prendre possessió de l'acta de diputat i se'n va anar cap a casa. Però en aquella campanya Suárez Illana no va tenir cap mena d'escrúpol a servir-se de la figura del seu pare en un acte electoral a Albacete. Adolfo Suárez ja patia símptomes de l'Alzheimer i en la seva intervenció va perdre els papers i el fil conductor del seu discurs. Aquelles imatges representaren l'inici de la decadència d'un dels grans protagonistes de la transició espanyola que avui més que mai caldria reivindicar per molt que alguns la desacreditin a les primeres de canvi.
En unes eleccions en què a les llistes han aparegut tota mena de personatges del món de la faràndula no podia faltar-hi un home com Suárez Illana. Fa pocs dies un polític de la talla de Javier Solana declarava que a les corts espanyoles no s'hi va a ballar, ni a insultar ni a explicar acudits, sinó que cal redactar lleis per tal de millorar la vida dels ciutadans.
A l'ex-secretari general de l'OTAN no li mancava raó. Hem vist com parlamentaris amb un bagatge intel·lectual important han desaparegut de les llistes per tal de substituir-los per perfils que difícilment fa uns anys haurien estat acceptats per les formacions polítiques. El nivell ha baixat en picat i ara es tracta de posar-hi militars colpistes, periodistes a sou dels partits polítics, jutges enfadats, executius de grans empreses jubilats, toreros i personatges televisius. Possiblement siguin un reclam per sumar vots, però difícilment faran la feina que cal exigir a un servidor públic. Les candidatures s'han fet a mida dels líders dels partits i sense cap mena de rigor. Això sí, tots han jurat o promès fidelitat al líder que és qui els proporciona un sou a priori per quatre anys. I en aquest nou panorama que oferiran les corts espanyoles ben aviat no podia faltar Suárez Illana. El mèrit? El seu cognom.
