Fa molts anys que tenim amistat amb uns petits empresaris saltencs que regenten negocis familiars que tenen el seu origen abans de la guerra civil. Aquests emprenedors, amb la contribució de diverses generacions, han aconseguit amb molt treball i sacrifici reunir un patrimoni que consta de diversos magatzems i pisos on viuen tres generacions: avis, fills i nets.

Des que el papa Pius IX atorgà el títol de Marquès de Camps al propietari rural Pelagi de Camps i de Matas, tot el pla de Salt va ser controlat per aquesta nissaga que regnava en un espai relativament idíl·lic i tranquil que només es va veure alterat en el període de la guerra civil. Durant la segona república espanyola els treballadors anarcosindicalistes de la CNT/FAI, arran del cop d'estat dels militars sediciosos del 18 de juliol, s'alçaren i formaren les milícies llibertàries i les patrulles de control, es rebel·laren contra els militars colpistes i ocuparen les fàbriques saltenques com ara la Coma Cros.

Dirigits per anarquistes com Pardo, els germans Pinyol i tants altres, aquests revolucionaris illetrats crearen el Comitè de Salt i aprofitaren l'avinentesa per passar comptes amb capitalistes, propietaris, gent de missa i la patronal. Així, assassinaren, entre d'altres, el senyor Joan Vivó i Comas, director de la fàbrica Coma Cros del Veïnat, pare del polifacètic artista gironí Carles Vivó.

En l'anomenat curt estiu de l'anarquia, fins als fets de maig de 1937, els anarquistes catalans varen intentar fer la revolució comunista-llibertària, però avui no venim a parlar ni de revolucions ni de guerres civils, sinó d'un Salt en el qual ja no existeixen ni fàbriques, ni obrers; un municipi que ha experimentat una gran onada migratòria protagonitzada principalment per marroquins, senegalesos, gambians... de religió musulmana, i per llatinoamericans evangelistes. Des de l'espai antiracista de Salt es considera que, en tots els nivells institucionals i socials, si un terç de la població de Salt no pot votar, els resultats són un frau democràtic.

Des de fa anys, anem a saludar i dinar amb els nostres vells amics saltencs de tota la vida, i hem de dir que cada dia els trobem més pessimistes amb els robatoris protagonitzats per nouvinguts que afecten les seves propietats. Em comenten que els seus magatzems han estat assaltats tres vegades i que això ha produït una psicosi familiar que fa que l'àvia de la casa ja no vulgui obrir la porta a cap desconegut i que, quan ha de sortir a comprar, amagui la cartera on té els diners i documents per por de ser atacada.

I el fill, que és l'hereu de les propietats, des de l'assalt als magatzems, ha agafat una psicosi que el fa malfiar de qualsevol dels immigrants que se li acosten. Fins i tot pensa si, a partir dels fanals del carrer, no es pot enfilar algun lladregot per accedir al seu domicili. Si veu estrangers escoltant música per l'iPod, mirant els noms de les bústies d'algun edifici, ja es creu que estan preparant algun assalt. Però per a l'espai antiracista, dels joves de Salt que surten de nit, al 90% no els deixen entrar als establiments d'oci i pel carrer la policia els atura per identificar-los només pel color de pell.

Que en el centre de Salt han augmentat els robatoris i que cada dia hi ha més sensació d'inseguretat ciutadana, això és una cosa que avui que ja no qüestiona ningú.

L'hereu d'aquesta nissaga de petits empresaris considera que a Salt hi ha massa immigrants sense feina, que col·lapsen els serveis socials i que això perjudica els saltencs de classe mitjana treballadora que, gràcies al seu treball, han assolit un cert nivell de benestar.

Aquest articulista, de formació i conviccions marxistes, no justifica però entén que el lumpen proletariat, format per joves sense perspectives, desclassats, frustrats per no poder accedir al consumisme que els venen els mitjans, alguns es dediquin a assaltar i robar als pobres treballadors saltencs de tota la vida, als quals, en un error de càlcul evident, envegen i veuen com burgesos, rics i capitalistes.

Arran d'aquesta sensació d'inseguretat, aquests nostres amics que tradicionalment havien votat: els vells, CiU; els més joves, el PSC; i els joveníssims, a partir de la darrera onada catalanista, ERC i la CUP, es plantegin ara donar suport a candidatures d'ordre.

L'hereu de la família, que havia arribat a votar Podem, ara, arran de les desavinences, divisions, picabaralles i l'espectacle que estan oferint els partits tradicionals, em diu que, amb la inseguretat que veu a Salt, es planteja deixar el poble, un municipi que ja no reconeix i que veu envaït per una gernació de forans. Si finalment no se'n va, considera seriosament la possibilitat de votar Vox, PP o Ciutadans, l'extrema dreta espanyolista que promet mà dura i posar una mica d'ordre, que és el que ell creu que cal fer per posar fi a aquest desori.

Òbviament, aquesta radicalització que propugna el nostre amic, un vell progre humanista com jo, socialitzant, amic dels cristians i socialdemòcrates que he criticat per tous, no la puc compartir, però sí que la vull posar damunt de la taula com a element de reflexió.

Sempre he defensat els drets de l'home i del ciutadà universal i l'obertura de fronteres i el dret que tenen els immigrants a guanyar-se la vida, a tenir dret a vot, a treballar honradament, com fan la majoria i a poder participar del Well Fare State europeu. Alerta, sense veritables transformacions demcraticosocialistes en àmbit europeu res podrem canviar.