Amb aquest títol, Juan José Millás va guanyar el 1990 el premi Nadal amb una història en la qual la protagonista no té més remei que acabar aïllant-se de tot i de tothom. El relat de Millás proposa una mirada frontal i directa cap a la soledat que, sense ser intencional, engarjola la protagonista en un entorn inquietant.

Millás podria haver reescrit la seva novel·la al segle XXI, marcat per les xarxes socials que, en teoria, han fet possible que les persones solitàries o amb d'altres obstacles en la interacció amb els altres trobessin una àgora virtual on trobar-se còmodes. Ara falta demostrar que la multitud de xats i plataformes creades per la intercomunicació hagin posat remei a la solitud dels seus usuaris. La multiplicitat d'estudis que s'han fet aporten uns resultat preocupants. Les investigacions coincideixen en el fet que, tot i que l'ús de la xarxa és fonamentalment comunicatiu, els internautes mostren una disminució en la comunicació familiar, un empetitiment dels cercles socials i un increment de la depressió i la soledat. També han posat de manifest que a més ús d'internet més acusats són els seus efectes anteriors. És la gran paradoxa d'internet, el fet que una tecnologia eminentment social pugui acabar creant éssers antisocials, incapaços d'interactuar en el cara a cara de la vida real.

Hi ha una altra soledat imposada, negada i oblidada, entesa com sentir-se sol de manera involuntària, que provoca la immensa tristor de la gent gran. Persones que viuen en constant soledat sense poder compartir el seus pensaments ni menys ésser assistides. Aquest soledat que sovint genera depressió i angoixa és la causant de força casos de demència senil en un cervell exhaust de percebre l'entorn com a hostil. Persones que ni tan sols tenen el recurs d'estar connectades a l'espai virtual per expressar els seus records. Això també és solitud.