Les clavegueres formen part de la instal·lació. A les cases hi ha cuina i lavabo perquè les persones tenim boca i anus. A l'Estat hi ha palaus i clavegueres, llei i trampa, policia i hampa, violència legítima i no.
La de pouaire és una altra vocació com qualsevol. Hi ha gent escrupolosa que no guanyarà una estrella Michelin cuinant vísceres, ni de practicar la nobilíssima especialitat mèdica de la proctologia i hi ha policies, com José Manuel Villarejo, que prefereixen baixar a la claveguera a pujar al despatx i ministres de l'Interior, com Jorge Fernández, que es pentinen indistintament amb el raspall del cabell que amb l'escombreta del vàter.
El poder a Espanya ha ballat al so de Villarejo, productor musical del rap polític i financer. Els seus enregistraments inclouen duets de Joan Carles i Corinna cantant d'un cantó suís i li han donat per posseir 22 pisos, xalets, locals i places de garatge, per parlar només del que és immoble. Molts seguiments els va encarregar el multimilionari Francisco González, fins fa unes setmanes president d'honor del BBVA, avui practicant d'activitats a l'aire lliure. Els excrements d'aquests fartaments de confidències alimenten espècies copròfiles com Eduardo Inda.
La boca de la claveguera desprèn mal alè, però té alguna cosa de l'atracció dels abismes i, així, Dolores Delgado, abans de ser ministra de Justícia, va poder tenir una conversa masculina amb homes de veritat i sentir l'excitació d'acostar-se al pinxo i parlar el seu argot de tu a tu. Ni seriosament ni de broma s'anomena com a «policia patriòtica» aquests agents al servei dels poders i de l'autoservei. La claveguera, ministre Grande-Marlaska, segueix on era i donarà feina mentre hi hagi pouaires. Com vostè sap.
