Vivim en un món ple de contrastos. Hem avançat molt tecnològicament i cada cop ens assemblem més a aquelles societats futuristes imaginades per la literatura i el cinema que van marcar la nostra formació cultural. Portem un estri a la butxaca que sintetitza les funcions que abans eren pròpies de diverses andròmines i molt més voluminoses, que funciona amb el simple tacte dels nostres dits i ens permet accedir a la informació amb una solvència que havia semblat impensable. Tenim televisors amb un sentit del matís enlluernador, que ens reformulen la visió de la imatge i sovint són força més « smart» que els mateixos usuaris. Podem comprar qualsevol cosa amb dues simples passes virtuals des del sofà de casa, talment com si la vella làmpada del geni s'hagués inserit a la nostra vida quotidiana. Tenim aparells que ens netegen la casa i màquines que responen preguntes, videojocs que recreen mons amb una precisió astoradora, vehicles que es condueixen sols, instruments de compressió de dades inabastables, programes informàtics que escriuen el que els dictem. Ja no necessitem una ràdio per escoltar la ràdio, ni necessitem ser feliços per irradiar felicitat. Hem construït realitats alternatives que ens permeten suplir la nostra, en les quals fins i tot podem exercir una identitat que no és la nostra. Podem omplir la nevera sense sortir de casa i publicar articles sense veure el rostre de qui l'edita. Però malgrat tots aquests avenços, per més que ens entestem a disfressar-nos amb una pell efímera, hi ha coses que mai no podrem automatitzar, perquè l'existència insisteix a confrontar-nos-hi. Mai no podrem substituir aquest nus a la gola quan despullem les nostres veritats, mai no podrem endolcir les nostres pors més arrelades, ni mai podrem recrear l'efecte sanador del silenci. Mai podrem suplir una mirada còmplice, ni forçar l'espontaneïtat d'un somriure. I el més important, per més que siguem capaços de tornar-nos com el Deckard de Blade Runner, per més que la nostra rutina sovint sembli el resultat d'un manual d'instruccions, fa la sensació que mai, mai, aconseguirem canviar una cosa: la punyetera impuntualitat de la gent. Vet aquí un exemple dels esmentats contrastos. En el temps d'espera d'una persona impuntual he pogut escriure aquest article, gràcies als prodigis de tenir un estri que em permet fer-ho assegut en un banc, a l'aire lliure. Un estri que, per cert, marca l'hora i sembla que, si el saps utilitzar bé, fins i tot et deixa trucar o escriure un missatge per avisar que arribes tard.
