A l'estació de tren de Girona, la polícia duu un gos rastrejador. L'animal s'apropa a la gent, i olora, i en el cas dels més joves, se sol posar en alerta. Els policies pregunten alguna cosa als nois i noies que l'animal sembla assenyalar, i sense problemes o entrebancs, els deixa seguir el seu camí. Una prova, curiosa, que la nostra generació més jove està acostumada al consum d'haixix o marihuana, a allò difús que denominem les drogues toves.

Una notícia agafada a l'atzar del Diari de Girona, del 15 d'agost del 2018, trobem el titular: «Comissades 8.500 plantes de marihuana en diversos pobles de l'Alt Empordà». La informació parla de dos veïns de Figueres detinguts, i de diferents plantacions, en zones poc comunicades de Navata, Pontós, Garrigàs o Cabanelles. De fet, aquests cuidadors dels camps de maria, sense antecedents penals, tenien una escopeta per dissuadir, a la manera de Kentucky, possibles lladregots de les plantes. Quan el conductor es dirigeix cap al nord empordanès, no és estrany que, amb les finestres abaixades, li vingui als narius aquesta olor profunda, carregant, de la planta de marihuana. Quan a diferents estats dels Estats Units ja és legal un consum particular i terapèutic de les drogues toves, i diferents companyies del sector cotitzen en borsa amb bons resultats, cal recordar que en aquest tema tenim una realitat paral·lela, semblant al tema polític, però afortunadament menys surrealista però també conflictiva.

D'una banda, hi ha una economia legal del sector, fins i tot una empresa important a casa nostra treballa amb èxit el mercat europeu que va dirigit a l'autoconsum, als productes derivades del cànem. Hi ha tota una indústria, incipient, si volen, però hi és. Tenim tot un consum més o menys generalitzat entre joves de casa nostra i no tan joves. I hi ha una economia submergida al seu voltant que és perillosa, perquè genera negocis bruts, conflictes, baralles entre bandes. És responsable del consum elèctric exagerat en segons quins barris, que, provoca, fins i tot, apagades de llum que afecten tots els veïns, quan només uns pocs són els causants.

Arribats a aquest punt, aquesta realitat social no ha de ser debatuda per la classe política, per veure si ens convé legalitzar, posar en monopoli si a l'Estat l'interessa, que li deu interessar, una part del sector que afavoriria l'economia del país? Quan es parla d'economia submergida aquesta és, directament, subterrània. Potser si eliminem prejudicis, la qualitat d'algunes d'aquestes subtàncies, molt adulterades en el mercat, milloraria, i evitaríem problemes de salut als consumidors que repercuteixen en el nostre sistema sanitari.