El 28 d'abril se celebraran eleccions a Corts espanyoles i els catalans escollirem els 47 diputats i 16 senadors que ens representaran aquesta legislatura, juntament amb els 8 senadors designats pel Parlament de Catalunya. En aquests comicis l'independentisme torna a mirar cap a Madrid. Tant és així que per primer cop una candidatura que aplega a una part de la CUP, el Front Republicà amb el qual es presenta Poble Lliure, participa en unes eleccions al Congrés dels Diputats. D'altra banda, repeteixen les llistes de sempre, amb algun canvi de nom però amb algunes cares conegudes. No es pot negar que existeix una certa expectativa morbosa per escoltar què dirà Gabriel Rufián quan torni a una cambra de la qual es va estar acomiadant tota la legislatura. El que no podrà fer durant la campanya, en la qual no ha tingut fins ara gaire protagonisme, és repetir que això de la política espanyola no va amb ell. Esquerra i fins i tot els més puigdemontistes de Junts per Catalunya han entès que és un error enviar el missatge que volen ser escollits per anar a Madrid a bloquejar la legislatura i ara fan esforços per construir un argumentari que faci creïble la capacitat d'influir en el futur govern d'Espanya. El primer risc de les candidatures independentistes és que no tinguin prou força per decidir res, el segon és que si poden triar, els facin de costat, i el tercer, si l'aritmètica els és finalment favorable, seria no obtenir una justificació suficient per explicar als seus electors la decisió (necessitat?) de reenganxar-se a la política espanyola. La memòria és feble, però ja s'ocuparà algú de recordar-los que el rebuig als pressupostos de Pedro Sánchez ha obert la porta a la possibilitat que hi hagi un nou president del govern d'Espanya que no els necessiti.