03 de abril de 2019
03.04.2019

Rumb a Ítaca, una singladura llarga, feixuga i perillosa

03.04.2019 | 00:58

L'Estat espanyol, que en teoria també hauria de ser el nostre i protegir-nos, per la seva forma d'actuar dona a pensar tot el contrari, doncs no fa res més que fer patent la seva catalanofòbia en comportar-se contra la majoria dels catalans perquè parlem, sentim i, sobretot, actuem de manera diferent en el marc d'un caràcter col·lectiu com tantes vegades hem demostrat. És un estat que, quan es tracta d'anar en contra dels catalans sobiranistes, no té dubte ni sent vergonya d'utilitzar contra ells sense contemplacions tot el seu braç punitiu mitjançant els mètodes legals, il·legals i al·legals de què disposa. I, si creuen que és necessari « por el bien de la patria», no dubten a acudir a la «guerra bruta» a través de les clavegueres de l'Estat, tal com va fer de forma reiterada i contumaç l'exministre de l'Interior, de nefasta memòria, un tal Jorge Fernandez Díaz, perquè entenia que la integritat territorial d'Espanya estava per sobre de totes les normes i totes les lleis. El Govern central té a la seva disposició, junt amb diners que en part paguem tots els catalans amb els nostres impostos, tota la poderosa maquinària administrativa legal i coactiva –el Consell de Ministres, el BOE, la Fiscalia General, l'Advocacia de l'Estat, els tres exèrcits, les forces i cossos de seguretat del l'Estat, el CESIT, els mitjans d'informació públics espanyols i quasi tots els privats, els cossos diplomàtic i consular, etc.– que li proporciona un poder omnímode i, abusant d'aquest, des de fa segles s'entesta que tots els catalans hàgim de ser, per reial decret, espanyols no només administrativament sinó també sentimentalment. No se n'han sortit mai i crec que mai se'n sortiran.

Volen implantar-nos a la força els costums, la forma de ser, de pensar i la cultura de Castella, especialment la seva llengua, ens agradi o no. És un estat del qual els trets més atàvics i més rancis són: els tricornis de la Guàrdia Civil, la cabra de la Legió, les curses de braus i la monarquia hereditària com a forma de govern inamovible i indiscutible amb un monarca al front de la més pura arrel antidemocràtica perquè ningú l'ha votat.

Ara, atès com ha arribat la situació entre ambdues comunitats, amb les relacions totalment deteriorades i amb unes perspectives tendents a empitjorar, si el proper 28-A, com molt em temo, el pacte tripartit de la dreta dura i l'encara més dura extrema dreta amb què ens amenacen PP, CS i Vox es materialitza, només ens quedaran dues opcions: o independència o seguir suportant la repressió de la policia espanyola, del seu aparell judicial o l'espoli econòmic per secula seculorum. I està ben clar, perquè així ens ho demostren cada dia, que l'Estat espanyol no és capaç ni vol trobar altra sortida que no sigui una repressió salvatge dels seus policies sense aturador i en tribunals alguns membres dels quals han estat afiliats al Partit Popular. Sembla ser que no els importa el que diguin unànimament els tribunals de mitja Europa i un munt de juristes i periodistes de prestigi i polítics de tot el món, també espanyols, en el tema dels presos polítics catalans i, com des de temps immemorials, l'Estat tracta i maltracta els catalans, que l'única cosa que volem és que ens deixin decidir de forma democràtica el nostre destí com a poble mitjançant un referèndum pactat i vinculant, tal com han fet recentment països vertaderament democràtics com, per exemple, Canadà o el Regne Unit, entre altres. 

És una veritat inqüestionable que els líders de l'independentisme català han comès molts i grans errors; el més greu embarcar-se en una aventura agosarada, perillosa i difícil sense mitjans ni les adequades estructures d'estat, ni suficient preparació i planificació. El capità, el pilot i els oficials que comandaven el vaixell que ens havia de portar a Ítaca varen perdre els papers de navegar. Però en aquestes circumstàncies els bons marins no abandonen mai la nau ni renuncien a portar-la a bon port, ben al contrari, rectifiquen el rumb i amb més ànims i a tota vela intenten arribar al cobejat port de la llibertat, que equival a dir assolir la plena independència. La travessia serà dura i feixuga, prenyada de tota mena de dificultats, però no tinc cap dubte que aconseguiran arribar a bon port i tots els sacrificis suportats hauran pagat la pena.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook