Joan Brossa, cinèfil a prova de bomba, solia dir que la televisió era un xiclet pels ulls. Si visqués avui, quan molta gent s'empassa les pel·lícules a través de la pantalla minúscula d'un mòbil, potser pensaria que ens hem trastocat. Però tot fa pensar que el consum massiu de films passarà per aquí. O per les variants domèstiques tipus Netflix.
Com que soc un individu manufacturat al segle XX, ningú em traurà del cap que els millors llocs per veure pel·lícules són les sales de cine. I ho dic perquè, durant molts anys, com tantíssima altra gent, vaig tenir la sort de poder arraulir-me força sovint en la seva foscor.
Això no ho hauria pogut fer, és clar, si Antoni Camprubí no hagués tingut l'audàcia d'obrir, a Figueres, espais encara en actiu, com els CatCinemes, o Las Vegas, o ja desapareguts com el Juncària, el Jardí i el Savoy. I Camprubí ho va fer perquè, a part d'estar enamorat del setè art, sabia que per gaudir bé d'un film necessitaves uns equipaments i uns espais en condicions òptimes. I ell els va posar en marxa.
Ai! Molts l'enyorarem, al senyor Camprubí... I més quan, des de fa dècades, tot això de ser exhibidor cinematogràfic duu una càrrega afegida de responsabilitat cap a la vida cultural d'un territori. Una càrrega que ell no va defugir mai. I que el va fer estar sempre al costat de les iniciatives sorgides dels aficionats, com el Cineclub Diòptria.
Aquests dies plujosos, mentre pensem en ell, empordanesos de diverses generacions el coronarem amb dotzenes d'Oscars imaginaris. Per agrair-li aquest punt de romanticisme, tants anys d'esforços i la seva voluntat d'ajudar-nos a viure l'experiència meravellosa d'anar al cine.
