No es tracta només d'una Junta Electoral Central que mostra la pell molt fina a l'hora de prohibir mots absolutament generalistes a mitjans de comunicació públics, ni tampoc d'un ministre que perd els papers quan li plantegen determinades qüestions. En general, la societat està tendint cap a la intolerància contra tot allò que no sigui o no coincideixi amb la manera de pensar d'un mateix. L'enriquiment del debat a partir de l'opinió discordant és avui un fet censurable i no acceptat per la part que considera no avalades o aplaudides les seves tesis.

En realitat, la diferència mai ha estat ben vista en cap societat. Ara, però, la irrupció d'una política basada en la intolerància com a principal argument està ajudant enormement a traslladar, també, al carrer, el rebuig frontal de tot allò que no sigui coincident. El sociòleg i escriptor nord-americà Daniel Goleman deia que la facilitat amb la qual una societat desprecia, i fins i tot enterra, les opinions discrepants, depèn del conjunt de llacunes compartides pels seus ciutadans. Segons Goleman, no ens adonem de tot allò que no ens agrada veure o sentir, però tampoc ens adonem que no ens adonem. És a dir, no som conscients que ha anat creixent entre nosaltres el grau d'intolerància fins el punt de fer del rebuig quelcom quotidià.

Costa discernir si som més intolerants perquè ha crescut el nivell d'analfabetisme, especialment a la classe política, o perquè allò que en diuen bombolla de filtres en el món digital fa que només veiem reforçades aquelles opinions que ja teníem. És un fet que l'accés a la informació queda limitat pels hàbits de consum d'aquesta informació, pels algoritmes que la filtren i perquè hem perdut la capacitat de ser crítics. Avui, assenyalar el contrari s'ha convertit en una pràctica habitual malgrat que els arguments per determinar el seu rebuig siguin febles o inexistents. En tenim prou fent de l'anècdota o de la frase discordant una icona per a la burla i la negació. Sincerament, no pinta massa bé.