Una noia molt bella, de la meva edat, és a punt de separar-se. El meu consell primer és que no ho faci. El meu amor és dir-li que busqui el seu amor i si va haver-hi ponts, que els refaci. Però està massa trista, i massa cansada, i ha perdut massa la fe, i l'esperança. Jo mai no podré estimar ni entendre la frivolitat de qui trenca les coses per trencar-les, de qui culpa els altres de la seva foscor, de qui mira d'arreglar fugint el que va espatllar perquè era feliç aquí i no ho sabia. Les famílies han de romandre unides, aquesta és la meva màxima.
I la màxima de Déu. Deo gratias.
Però he parlat molta estona amb aquesta noia meva, brillant, radiant, que sempre he pensat que seria dolça la vida al seu costat. I he vist la foscor del pou en les seves llàgrimes. Deploro la queixa, no ens hem de rendir mai i tenir fills és deixar de ser l'imant egocèntric de les nostres vides -quin descans! Però no podem permetre que ens arrasin, que ens apaguin la llum, que ens esborrin l'esperança fins fer-nos creure que no som ningú, o encara pitjor, que som un desastre. La meva noia brillant, i riallera, marona molt tendra, ha arribat al límit d'ella mateixa i necessita fer qualsevol altra cosa, perquè sent que si es queda, morirà. Dels anys que fa que et conec no m'hauria mai imaginat que precisament tu t'arribessis a sentir tan desnonada.
Voldria ser el teu mirall i que et veiessis com jo et miro. Voldria poder-te escampar el fantasma i només em caldria la veritat. El desamor forma part de la vida però deixar-te d'estimar és el domini de la fosca, d'una fosca letal. No hi ha metàfora possible quan has deixat d'estimar-te, quan creus que no podràs, quan penses que no val la pena tornar a intentar-ho perquè estàs segura que et tornaràs a equivocar. Les famílies han d'estar unides però hem d'arribar a l'endemà. Podem perdonar silencis, ensopiments, fins i tot infidelitats, però no que ens facin sentir que al món ja no li importa la nostra manera d'acaronar-lo o que no podríem tornar a conquerir-lo, amb tots els seus reialmes i tots els seus palaus, ni que només fos per un instant.
La meva noia molt bella, i molt brillant, ha deixat de plorar. Hauria preferit que les coses haguessin estat diferents i no desitjava aquest desenllaç. No cal negar la tristesa, ni deixar-se devorar per ella. En alguna cosa s'haurà equivocat i cal esmenar-la, perquè ningú no pot fer-te sentir sentir així sense el teu permís. En moltes coses has encertat, perquè la resta de la teva vida té dimensió, profunditat, amor, sentit.
Sempre de tant en tant, la vida es detura i fa resum. És hora de fer net, però el primer pas cap a la llum, de retorn a la llum -i això val la pena entendre-ho, i recordar-ho malgrat el neguit- no pot ser rancuniós ni ressentit, sinó que ha de formar part de la teva vida nova. Només amb amor i amb generositat podràs esvair el fantasma, la por de l'estimball, i fer que resplandeixi, pletòrica, la teva veritat preciosa ben al fons del mirall.
