04 de abril de 2019
04.04.2019
Diari de Girona

Un altre senyor jutge

04.04.2019 | 01:31
Un altre senyor jutge

L'acusat era menor d'edat i no es pot dir el seu nom. Una cançó ja donava un avís, amb tendresa: «no en sabíem més, teníem quinze anys...» El nom del jutge de menors sí que cal escriure'l, perquè un altre dia em sabria greu haver-lo oblidat, i el nom d' Emilio Calatayud, tot un senyor, és dels que es mereixen ser recordats amb goig. Tot va començar a un poble andalús, quan el noi participa en un robatori frustrat. El jutge de menors el condemna a un treball de redacció, que sigui una redacció sobre la propietat dels altres; però per complir aquesta condemna –tan humanitària com intel·ligent– hi ha una dificultat insalvable que fa impossible el seu compliment: el noi és analfabet. Llavors el jutge es posa la mà al cor i prepara una sentència possibilista, adaptada a la circumstància del cas: imposa al noi la «pena» d'aprendre a llegir, escriure i aritmètica elemental. Un equip d'educadors del servei de llibertat vigilada portarà l'exigència del control d'aprenentatge i avaluació. El noi, però, ha de marxar amb la seva família a collir olives i per no perdre classes tindrà allí un professor particular.

La recol·lecció de l'oliva sempre ha estat una feina molt aspra. També és molt aspre el treball dels jutges, tot equilibrant les balances de la justícia. El senyor Emilio Calatayud haurà fet el raonament que no pot ser reeducat un noi que no ha sigut educat fins ara; i es proposa de fer-ho a partir d'una condemna que beneficiarà tant el noi com la societat. Un contrast amb tantes notícies de tants judicis, jutges i procediments que no satisfan ningú.

Pensant en el noi de quinze anys, li deurà ser dur haver-se de posar a confegir lletres, paraules i números, quan la feina forta de collir olives no té res a veure amb la placidesa de l'hora del pati que assaboreixen altres nois de la seva edat. També és un mal tràngol per a l'opinió pública haver de seguir, en altres ocasions, el transcurs d'un judici que pot no evolucionar en la deguda transparència. Per això mateix és reconfortant tenir –almenys de tant en tant– una bona mostra d'humanitat i de sentit comú.

Hi ha molts nois i noies que aprenen, certament, de llegir i escriure quan tenen quinze anys. Si el protagonista d'avui és notícia ho és per raó que el seu analfabetisme serà vençut per sentència judicial que, al mateix temps, és humanitària. M'il·lusiona fer córrer la imaginació i que un dia o altre, no llunyà, el noi sàpiga superar les avaluacions, pugui entrar a la galàxia de les satisfaccions personals de la comunicació i pugui escriure una carta al senyor jutge donant-li la bona nova de les seves primeres lletres, ben suades entre les oliveres del camp andalús. Esperem, deixeu-m'ho dir també, el compliment complert de la codemna, sense cap esperança d'indults i amnisties. Ben mirat, llegir i escriure, en el sentit de la més alta civilització, ve a ser una espècie de cadena perpètua: «una diabòlica mania», com deia Josep Pla.

A vostès, senyors jutges, que no els tremoli mai la mà, quan hagin de dictar una sentència als jutjats de menors. No vaig tenir el gust de conèixer aquell senyor jutge. Però m'atreveixo a donar-li les gràcies en nom d'aquell noi. M'agarada somniar que un dia va tenir el plaer d'escriure una carta al seu millor amic, el senyor jutge que el va condemnar.

Amb sentències com aquella, el cor em diu que molta gent posaria més fe en l'administració de la justícia. Ja convindria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook