Cartes

51 anys!

Narcís Cadena i Masó GIRONA

Podem celebrar-ho, gràcies als companys Gil Costa, Jordi Carreras i tots els exsoldats: de quintes i voluntaris, aquests darrers entraren el 18 de gener de 1967. S'incorporaren al CIR 9 el dia 24 i juraren bandera el dia 2 d'abril. El dia 12 foren destinats a diferents batallons: Mixt d'Enginyers IV - Transmissions o Sapadors -, Artilleria, Cavalleria, Infanteria... Es llicenciaren el 31/08/68. (768-117 / La primera crida de la quinta del 1966 passà a la Reserva el 24/01/69 en acomplir 24 mesos de servei militar).

Pertanyem a la generació de postguerra i a l'època del racionament. Els nens/es començàvem a l'escola als sis anys. No ens ensenyaven solfeig. El cant l'apreníem d'oïda, per repetició. Als sis anys no enteníem el significat de les lletres, ni el per què ens les feien cantar: «Rataplam! / El Regimiento infantil / Rataplam! / Va a luchar, al marchar!/ Por el honor de la bandera / Vamos temprano a combatir /...» (I ara alguns polítics diuen que l'escola catalana adoctrina?). Una altra deia: «Prietas las filas / recias marciales...» En altres cançons no sabíem què deia l'última lletra: «Patria, Justícia y Paz» (o Pan?). La gana que patien alguns els feia cridar ben fort: Pan!

A la nostra generació les noies feien el Servei Social i els nois el Servei Militar. En aquella època quasi tot era pecat. Els qui venen a la trobada anual estan capacitats per exercir càrrecs de govern al Ministeri d'Interior o de l'Exèrcit, perquè recorden que: no s'ha de cometre fals testimoni ni mentir. Tampoc podien perdre la gorra, ni oblidar-se l'armament. Sabien qui els donava les ordres.

Els freixes de Flaçà

Lola Arpa Vilallonga peratallada

A la vorera de la plaça de la Estació de Flaçà, des de fa mes de 20 anys hi havia uns freixes que donaven frescor als vianants o a aquells que abans de pujar al tren gaudien d'un refresc a la seva ombra. Però la seva generositat no ha estat considerada per l'Ajuntament del poble i donat que les seves arrels aixecaven el paviment han rebut un bon càstig, la solució mes còmoda i rapida: cop de mà a la serra elèctrica i a terra!

Els arbres són éssers vius que respiren i s'alimenten per les arrels. Si les ofeguem amb asfalt i enrajolats, elles s'han de buscar l'aire i la humitat allà on sigui. Tenint en compte aquest fet, una bona opció seria substituir el formigó per la terra compactada. D'aquesta manera la humitat i l'oxigen penetrarien en el sòl i les arrels no patirien ofec.

És trist que en moments d'una calor inusual i un canvi climàtic galopant, encara a hores d'ara, hi hagi consistoris que en comptes de plantar arbres facin tot el contrari... Tallar arbres és un fet que, avui en dia, hauria d'estar sancionat, de la mateixa manera que plantar-ne hauria d'estar premiat.

Canvien les regles de joc en el judici

JOAN JANOHER I SADURNÍ VULPELLAC

El no deixar contrastar els testimonis, dintre les opcions de defensa que tenen els lletrats: es queden les imatges gràfiques pendents, quant a esclarir els dubtes que generen les declaracions que fan els testimonis fiscals. Totes elles marcades amb un període d'aprenentatge preparatori, per aportar respostes de conveniència. Basades només a culpabilitzar els encausats; als que per la manca de llibertat de les defenses, els deixa amb el cul a l'aire, sense les opinions pertinents, com precises, per continuar amb un judici clar i precís. Trencant els protocols de l'advocacia, on aquesta es veu desbordada amb la negativa del tribunal.

Aquest judici, amb tot el meu respecte: s'aparta d'una normalitat jurídica, sense cap consideració, de cara als enjudiciats i lletrats de torn. On es detecta la no consistència legitima i manca dels drets fonamentals. Tanmateix, venim veient i contemplant la similitud de respostes, fora del context exigible, per no dir la veritat i caure al perjuri. Amagant els arguments reals del que va passar i no s'accepten les proves jurídiques primordials de tota defensa. Per això, podem dir com assegurar: l'incompliment bàsic de tot judici, on els canvis trenquen el joc de la via judicial, amb la coherència testifical de la improvisació de les preguntes.

25 anys d'un segrest

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí

Els mitjans de comunicació ens han recordat que aquesta setmana feia vint-i-cinc anys de l'alliberament de la farmacèutica d'Olot després d'haver estat segrestada 492 dies. Recordo la notícia del seu alliberament i les imatges que als telenotícies vam poder veure'n.

En aquests vint-i-cinc anys la pantalla de la televisió ha deixat de ser el mitjà pel qual ens informàvem i vèiem les imatges. Transcorregut aquest temps els mitjans de comunicació han evolucionat a la vegada que les possibilitats tecnològiques ho han fet. Internet s'ha posat a l'abast de les persones i ofereix una rapidesa i un gran ventall de possibilitats de punts de vista diferents.

I és possible que d'aquí mig segle més hi hagi altres formes de comunicació a l'abast de les persones que facin mirar cap al passat amb certa estranyesa, com nosaltres ara mirem cap a aquella època on vivíem d'una altra manera. En un futur també pensaran el mateix.

L'important d'aquell dia va ser que a ella la van alliberar. Veure-la per la televisió va ser per molts un motiu de celebració perquè la llibertat que van arrabassar tants dies a la Maria Àngels Feliu, li va ser retornada.