Com és sabut, el guanyador del concurs del millor xuixo del món -tot i que és una pasta gironina i, a tot estirar, catalana- ha estat un jove pastisser-flequer de Padrés de Banyoles. No obstant, hi ha qui opina que en aquesta ciutat són millors els de Can Japet. I potser encara millor els de la fleca de Corts, si bé només els fan per encàrrec i de tant en tant.
A casa, a pagès, vivíem de ple la cultura del pa i les coques, ja que teníem un forn que llogàvem i que estava a casa i feix de fleca. Tota la meva infància vaig créixer amb olor de feixines (braçats de fusta i brancatge de pi per escalfar el forn), de llevat, de massa llevant durant hores, de pa acabat de fer. De fet m'hi passava moltes hores, sobretot a l' hivern, quan s'hi estava calent. Recordo que sovint -era en plena postguerra- el flequer obria una llauna de sardines i en berenava tota la família, ell, la dona i un o dos fills. No me'n varen donar a mi, i m'«ennaigava» (vol dir quan algú cobeja un menjar i no el pot haver, al Pla de l'Estany i en alguna altra comarca). Naturalment era impossible que me'n donessin, les sardines no arribaven per a tothom! Aquest forner es va jubilar o va anar a un altre lloc, i va ser substituït per una parella de flequers joves, amb els quals connectava més i encara hi passava més hores. Després de tot un estiu de feina enrunant una part vella de la nostra casa -una esgotadora feina d'esclaus, cal dir, però, que abans els nens, sobretot a pagès, teballàvem. Els pares, després d'insistir-hi molt ens va comprar un petit «tocadiscos» Dual (un artilugi portàlil que, de ben segur, els millennials ni sospiten que existís!). Jo el portava a casa els nous flequers, i a la botiga, escoltàvem música (discs de 45 revolucions, petits els long plays encara no eren accessibles, si més no per a les nostres butxaques). I, de pas, van introduir una novetat sensacional: feien uns xuixos boníssims, els millors que he menjat mai. Puc dir que bescanviàvem música per xuixos!
Però a Banyoles, els xuixos més excelsos -que encara recordo avui- eren els de la confiteria Can Ciurana: reblerts de crema ben perfumada, llisos, gens oliosos -és a dir, no cruixents, avars de crema i amb olor de refregit, que són els que ara predominen.
A Banyoles i la seva comarca els xuixos eren molt estimats, ja que era la pasta preferida pels vilatans i sobretot pels pagesos. El dia de mercat en compraven sempre, i quan no n'hi havia a casa la meva àvia sovint me'n portava un. També eren apreciats els de can «Mingurell» ( Manel Soler, al carrer Mercadal), Can Boix, a l'actual Av. dels Països Catalans, i Can Palmada a la plaça Turers, can Mercader (plaça Major), Can Mílio Figueras (carrer Major) i altres. A la mitja part dels cinemes, eren molts -amb pistrincs- els que sortien per anar a comprar xuixos. Malauradament, totes aquestes pastisseries han desaparegut.
Quin és el xuixo de la vostra vida o quin enyoreu?
