06 de abril de 2019
06.04.2019
Diari de Girona

Adeu a Antoni Camprubí, l'home tranquil

06.04.2019 | 00:57
Adeu a Antoni Camprubí, l'home tranquil

Fa pocs dies, l'històric empresari figuerenc Antoni Camprubí va morir a 76 anys després d'una llarga malaltia. Potser per a molts, encara avui, és un autèntic desconegut, però, sense cap mena de dubte, va ser un dels prohoms més rellevants que Figueres ha tingut l'orgull de tenir. Camprubí va dedicar bona parta de la seva vida, en especial les tres darreres dècades del segle XX i part de la primera d'aquest XXI, a gestionar els grans i històrics cinemes de la ciutat dels detalls, entre aquests el desaparegut cinema Savoy, però també les no menys emblemàtiques sales Juncària, Jardí i Las Vegas, aquesta última recuperada de l'ostracisme i les aglomeracions de porqueria pel cineasta  Ventura Pons, fa escassament un any. El darrer gran projecte de Camprubí, encara avui vigent, va ser la creació del multisales CatCinemes. Precisament va ser durant els mesos previs a la creació d'aquest complex, l'any 1999, quan vaig tenir el plaer de conèixer l'Antoni, i sobretot l'honor de treballar per ell, perquè vaig formar part del grup de treballadors que el va inaugurar amb la projecció dels films Prácticamente magia i Studio 54. Una sessió doble difícil d'oblidar.

Durant dos anys de la meva vida vaig viure el cinema des de les trinxeres de l'exhibició: vendre i recollir entrades, netejar les sales després de cada sessió i acomodar l'espectador, amb llanterna incorporada, eren les meves funcions principals en una època –cal recordar-ho– en què les xarxes socials eren només una idea i, per tant, passar els comunicats dels horaris de les projeccions als mitjans de comunicació, la col·locació dels pòsters dels films als expositors pertinents i, fins i tot, ressenyes orientatives i improvisades a l'espectador amb ínfules de crític, esdevenien fonamentals. També l'ofici de projeccionista, que es mantenia quasi idèntic al de l'entranyable Alfredo de Cinema Paradiso. L'Antoni va ser per a alguns de nosaltres, que tot just sortíem de l'adolescència, el nostre primer cap i va saber dirigir-nos amb estima i sobretot amb molta paciència, un bon empresari –i possiblement de retruc també dinamitzador cultural– que va saber contagiar-nos el seu personal amor pel cinema, malgrat les horripilants armilles de quadre escocès que ens feia vestir amb l'uniforme. A mi, que durant aquells anys ja buscava símils entre coneguts i personatges del cinema, sempre em va fer pensar amb L'home tranquil de John Ford i John Wayne.

L'Antoni sempre explicava que quan ell era petit el seu pare gestionava sales cinematogràfiques a diverses ciutats catalanes, un negoci familiar que va decidir continuar amb l'obertura del Savoy, l'any 1977. «El cinema ha de vendre il·lusió, emoció», repetia una i una altra vegada, i precisament per això no s'estava de criticar aquells films que avorrien, fins i tot, les pedres. Més raó que un sant. Figueres i la comarca li deuen un homenatge. Els amants del cinema, molts més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook