Catalunya, com el Regne Unit amb el Brexit, s'està destrossant, s'han tirat un tret al peu conseqüència d'un nacionalisme excloent. A Anglaterra i a Catalunya unes campanyes matusseres, plenes de mentides (acceptades com a tals pels mateixos que les van propagar), han portat els respectius països a situacions sense sortida raonable a curt termini.

Al Regne Unit es va dir sense fonament que tindrien una gran quantitat de diners que els permetrien fer un munt de coses, aquí ens deien que ens robaven i que la independència la teníem a tocar i que ens permetria revertir les retallades de l'estat del benestar i això ho deien els que les havien fet, Artur Mas i llurs deixebles. L'espectacle del Parlament britànic, la impotència que exhibeix l'altra hora gran potència mundial és realment sorprenent donat el pragmatisme anglès. La paràlisi total a què ha arribat el Parlament català demostra que tampoc es té cap idea de com sortir de l'atzucac en què ens han ficat. A Catalunya s'ha dit que es jugava al pòquer i s'anava de farol (era simplement un bluf), s'ha jugat a l'astúcia i al victimisme transcendent (som com Mandela o Luther King) i a enfrontar-se a l'estat (com els anglesos amb Europa) sense cap altre pla que la desestabilització d'Espanya. Recordin només que Mandela va jugar a unificar el país a fer dels blancs i negres un sol poble, tot al revés del que ha passat a Catalunya.

Espanya i la UE han respost al repte simplement mantenint les seves regles, fent servir les lleis aprovades per tots i la topada ha estat i continua essent molt greu. Penso que avui ja no hi ha dubtes de qui són els que han sortit més perjudicats perquè tot i que Espanya i la UE estiguin afectats, són el Regne Unit i Catalunya els que es troben en plena paràlisi, paràlisi que afecta tant el seu desenvolupament econòmic com a la política on s'acumulen els problemes reals del ciutadà que queden sense resoldre, en segon terme.

Poc després de començar el procés, López Burniol deia que Catalunya no té prou força per arribar a la independència però sí que en té per desestabilitzar Espanya. I pregunto, a qui afavoreix la desestabilització d'Espanya? Des del meu punt de vista, hi ha dos grans beneficiaris. El primer és la dreta espanyola sempre disposada a utilitzar l'actuació desestabilitzadora catalana per atacar els que defensen el diàleg, la negociació i els pactes, disposada a aprofitar l'avinentesa per fer recular, per defensar l'Espanya dels bàndols i les imposicions (l'Espanya menys democràtica). El segon és la ultradreta europea, a la qual els nacionalismes excloents agraden molt. De fet, són una de les seves bases ideològiques. Avui el que necessitem és més Europa i menys populisme de dretes i, per molt que ho vulguin dissimular, l'actuació desestabilitzadora ajuda l'ultradreta europea en el seu desig de menys Europa. I per certificar-ho tenim el fugat Puigdemont fent costat i recolzant-se sobretot en el partit flamenc, un partit amb arrels clarament ultradretanes i xenòfobes (com fa palès amb la seva relació amb Marine le Pen i la seva oposició a l'acord de mínims sobre migracions aconseguit al Marroc en la reunió de l'ONU).

Deia Artur Mas que s'havia de ser astut per lluitar contra l'Estat però d'astúcia en astúcia hem arribat al moment actual. Deia Màrius Carol fa uns dies en la seva editorial diària que l'astúcia podia servir en el curt termini per fer veure que es porten les coses on un vol però que a llarg termini és un mal instrument. Si l'astut Mas va començar una carrera cap al no-res, els seus successors, com sol passar, l'han portat fins a límits insospitats. La darrera astúcia ha estat la guerra de banderes, llaços i cartells del vicari Torra amb la Junta Electoral posant al mig el síndic de greuges, que no té res a veure amb el tema. Hem de ser plenament conscients de qui ho ha promogut i de qui els segueix el joc. Ciutadans criden i s'esquincen les vestimentes pels cartells i llaços i els independentistes se les esquincen dient que va de llibertat d'expressió. A qui afavoreix aquesta lluita de comèdia de l'absurd? Als que creuen que l'enfrontament és millor que el diàleg. Les dretes espanyoles i els independentistes lluiten per veure qui guanya la batalla per la intolerància i es retroalimenten. Mentrestant els programes per saber què proposen els partits i els partits partidaris del diàleg, la negociació i els pactes queden marginats, silenciats. El debat democràtic entre diferents opcions queda tapat pel debat sobre qui és més patriota sigui espanyol o català.

I no voldria acabar sense expressar els meus dubtes sobre la candidatura de Junts pel Sí a les comarques gironines. Si tots sabem que la família Pujol es va enriquir il·lícitament des del poder i que Pujol va jugar brut políticament per mitjà d'un finançament il·legal (el conegut com el cas 3% que de fet s'ha demostrat que era més del 3) ara tot sembla indicar que Puigdemont recompensa els serveis del seu advocat i del seu benefactor (que paga part del seu exili daurat a Waterloo) amb els primers llocs de les llistes gironines. Diumenge passat el director d'aquest diari ho explicava amb molt més coneixement de causa del que tinc jo. Les candidatures de Cuevillas i Matamala no semblen més que això, el pagament pel que han fet per l'exiliat (amb els diners de tots que poden rebre pels seus càrrecs si surten elegits). Pensin en això quan vagin a votar.