Un amic em proposa que defineixi la nostra època a partir d'un tret principal. Hi rumio una estona. Em venen al cap els moviments massius de població (de migrants o de turistes), i penso en el genocidi i en la guerra, en el consum desaforat, les autopistes col·lapsades, les ciutats plenes com un ou dur. Tots aquests aspectes defineixen la nostra època. Son obvis. Però en busco un que els connecti tots ells, per engreixar la conversa, i em surt que les persones d'aquesta època el que fem són cues.

La nostra és l'època de les cues. No m'agraden gens, però entenc la seva funció. Fa de bon pensar que, sense la cua, la humanitat s'hauria extingit -o viuria en el guirigall i el saqueig permanents, idò són els impulsos propis de la selecció natural. Gràcies a les cues hi ha una mica de tot per a tothom. Malgrat que no sigui l'eina democràticament perfecta, la cua ordena, encalma i canalitza la voracitat. Potser posa els nervis de punta, però anivella: dins la cua, enllà de la posició que s'ocupa, un entén que a la vall de desgràcies tots estem més o menys igual. Avui per mi i demà per tu.

Sempre que no hi hagi discriminació negativa (com per exemple les cues dels VIP, humiliants per als qui són a la filera corrent), la cua civilitza. A la parada de mercat, el del davant s'ha endut els préssecs més molsuts, però no tens cap excusa raonable per escarnir-lo, la gelosia la duràs en secret -hauries d'haver vingut més d'hora. La cua dels esquiadors per agafar el telecadira els prevé de caure en una tragèdia. La corrua d'addictes que fa la volta a la botiga (on avui es posa a la venda l'últim model de), com no ha de ser un gran estímul si, quan per fi aconsegueixen l'objecte del desig, surten al carrer amb la victòria fulgint-los als ulls.

Cues als caixers automàtics, a les taquilles del concert i als molls de les góndoles. A les carreteres, als aeroports. Cues de fans i d'afanyats. Cues del delit a les atraccions infantils. La conga silent que espera l'hòstia i la benedicció. La cua és educacional. Però a mi m'entristeix. Al capdavall la cua té el vernís de l'ajuda humanitària. Un paquet d'arròs surt volant del camió. Si hi ha cua és que en realitat hi ha una relació de forces que s'amaga o que com a mínim es dissimula. Motivada pel capital o per la gana, per la il·lusió o per la desesperació, fem cua per allò que de moment no tenim -un objecte, la panxa plena. Obedients al número. Qui és l'últim. Toca tanda. Aquesta senyora d'aquí s'ha colat. Tothom en línia.

Si hi ha cua és que hi ha manaires i manats. Perquè la imposició del torn bé l'ha de disposar algú. I aquest algú és i no és com els qui s'esperen, en reguitzell, per la dutxa de gas, pel pilot d'afusellament, pel vas de xocolata desfeta.