Mètode

Dimecres, diputació permanent del Congrés dels Diputats. Debat i votació de la convalidació de fins a sis decrets-llei. Intervinc en el primer sobre les mesures de contingència en cas de Brexit salvatge. M'agrada com m'ha sortit, són quinze anys de portaveu a la Comissió d'Afers Exteriors. Després de mi li toca a Aitor Esteban, portaveu del PNB. A ell també li agrada la política europea. A veure què diu. Dedica el gruix de la seva intervenció a mostrar-se enutjat per les formes de tramitar els decrets-llei i setembre dubtes sobre els seus vots. Aquí hi ha tema. Sis hores per negociar. Constants entrades i sortides amb el secretari d'Estat de relacions amb les Corts i amb la vicepresidenta. Amenaça de votar en contra del decret-llei de l'habitatge, joia de la corona dels ponts refets entre PSOE i Podem. I també fa cara d'estar disposat a votar en contra del que calgui.

Els mitjans es creuen aquesta partida de mus, sempre mus basc. Nervis i curiositat en els cercles de periodistes. Surto i els pronostico que sortirà tot aprovat. El PNB té una llista de 33 competències pendents de traspàs. Des del tram basc d'una autopista fins a la legislació pròpia dels medicaments. Sobirania efectiva. Mossec a mossec.

S'acaba la diputació permanent. Quedo amb l'Aitor per sopar. L'aviso que la premsa l'espera. Atén la premsa i diu que tot s'ha votat segons el criteri del grup basc. Sopant unes carxofes a la brasa i mirant el partit que guanya el seu Athletic de Bilbao em confessa que està satisfet perquè ha aconseguit quatre competències més de les 33 pendents, entre les quals una autopista. El dia següent es comença a filtrar.

Les votacions han estat sempre 33 a 32, el PSOE necessitava tots els vots del bloc de la moció de censura. No en podia negligir ni un. Una palanca extraordinària. No cal ni dir que no hem rebut, en Carles i servidor, cap indicació estratègica del Govern català. Un exconseller del Govern Mas va dient per Barcelona: «Matar la puta i la Ramoneta va ser un doble crim que hauria de ser fortament penat criminalment».

Les escarxofes eren molt bones. Em revelo en positiu a favor del centre radical. I un admirador del mètode i sistemàtica del PNB.

El genocidi de Ruanda

El 7 d'abril de 1994 va començar el genocidi de Ruanda, que entre abril i juny va suposar la massacre d'entreguerres de 800 mil i un milió de tutsis en mans dels hutus. Un genocidi és això: una matança premeditada d'un grup ètnic per part d'un altre.

Aquí s'utilitza amb molta lleugeresa la paraula genocidi. Ruanda és portada aquest cap de setmana a la premsa europea, amb especial reverberació a la premsa francesa, antiga potència colonial. Aquí no en llegeixo res.

Vaig ser a Kigali el passat novembre. Em va impressionar com el país s'ha refet, 25 anys després, i em fa colpir la visita al memorial i museu del genocidi, reservat per l'últim dia. L'entornasolament de la política catalana ha fet que no es busqui simpatia amb els milions de ciutadans defensors dels drets humans que aquest cap de setmana, essencialment, recordem el genocidi de Ruanda. Gran debat a França, on es revelen les responsabilitats per omissió d'importants exponents de les delegacions diplomàtiques en el mandat del president Mitterrand. Vida de gran angular.

Terra de frontera

També fa 20 anys de l'inici de la guerra de Kosovo, que es va lliurar entre el 24 de març i el 10 de juny de 1999. Operació de neteja ètnica, el buidatge de Kosovo, desplegat pel regiment ultra de Slobodan Milosevic. Més de 750 mil persones segons l'ONU van ser tretes de casa seva i llançades a les carreteres que condueixen a la frontera amb Albània. L'OTAN va respondre amb bombardejos fins a parar la massacre. Javier Solana és recordat per bé i per mal en aquelles terres. I ell ho va patir molt, com explica sempre que hi ha l'ocasió. Després els Estats Units van decidir recolzar l'Estat de Kosovo i evitar la gran Albània, el que els ortodoxos serbis sempre havien reconegut com els «turcs». El reconeixement es va produir el febrer de 2008.

Kosovo té un munt d'esglèsies que són el bressol de la identitat religiosa sèrbia, també. Terra de frontera, un cop més. Fascinació per les terres de frontera. He visitat dos cops Kosovo i la base militar dels Estats Units. Tot tan imposat com lleugerament impostat. I hotels occidentals i els territoris de les guerres més importants dels albanesos, memorablement recordades pel premi Nobel de literatura Ismail Kadaré.

San Marino

1 d'abril, proclamació dels dos nous capitans regents de San Marino, els dos cocaps d'Estat escollits entre els diputats sanmarinesos. M'ha convidat, en una posició privilegiada, el diputat i sobretot amic sanmarinès Roger Zavoli. Un dia deliciós i delicat de litúrgia i la política sempre afinada dels petits estats que han de destacar per la seva excel·lència -el mateix val per Mònaco i per Andorra, que avui celebra eleccions parlamentàries.

San Marino és sobretot un cel blau intens, un paisatge inabastable de serres i ondulacions sobre la Romanya italiana, la gran mole del Titano, les cases de pedra vella, els palaus, els ministres d'un país de 35 mil nacionals, un sector bancari refet, moltes botigues, molt de turisme... Un lloc plàcid i confortable... Un tastet italià fora de la UE. Hom se sent resguardat, acubillat, desconnectat, protegit, feliç i ben alimentat a San Marino.