07 de abril de 2019
07.04.2019
Diari de Girona

La reinvenció de la vida

07.04.2019 | 06:00
La reinvenció de la vida

Aquests dies en què he preparat la presentació del llibre de memòries Amor, no estàs fatigat i m'he vist obligat a reflexionar sobre el fet de narrar els propis records, he arribat a algunes conclusions que paga la pena de sotmetre a la consideració dels lectors. Narrar la pròpia història, contar aquells fets que dones per viscuts, el que t'ha succeït, explicar les coses que passaren, potser té molt a veure amb la vida real, però té molt poc a veure amb la veritat. I tu, més que contar el que va succeir, prefereixes contar la veritat. La teva veritat. Perquè la veritat no es troba en els fets que succeïren, sinó en aquells fets que succeïren i que han estat filtrats per la imaginació. És, doncs, en els fets que han passat per la teva imaginació on cal cercar el sentit que atribueixes a les coses que passaren. Llavors un relat autobiogràfic –unes memòries, una autobiografia, un dietari– ens explica un fragment de la vida del seu autor alhora que ens conta un segment de la seva profunda veritat: els records que l'alambí del temps ha dotat de sentit. I és aquesta diferència entre els fets que han passat i aquells altres que ens hem imaginat que passaven allò que ens fa específicament humans.
Jean Paul Sartre en un text publicat l'any 1946 havia afirmat dues coses que condicionen el fet de narrar la pròpia vida: l'escriptor ha d'escriure pel seu temps, per l'ara i aquí, per la pròpia època; però escriure pel propi temps no vol dir reflectir-lo o mostrar-lo de manera passiva. Es pot escriure per mantenir-lo immòbil o per canviar-lo, el temps que ens toca viure. Però només l'esforç per canviar-lo ens instal·la profundament en el nostre temps. I l'esforç per canviar-lo està vinculat a l'exercici de la imaginació.
Fa més de trenta mil anys aquells homes i dones que pintaven a les parets de les coves de Lascaux, de Chauvet, d'Altamira, eren artistes extraordinaris i el seu geni podia assemblar-se al de Leonardo, al de Velázquez, al de Goya, al de Botticelli. Segurament, també hi havia grans narradors: contadors d'històries, homes que explicaven allò que els havia succeït o el que havien vist; però abans de contar-ho, també aquelles experiències es filtraven per la imaginació. I llavors eren més veritat que mai. Per favor, us ho suplic, no m'ofenguin –escrivia Eduardo Galeano–, demanant-me si les històries que cont varen succeir. Si jo les hi oferesc, és perquè vostè faci que succeeixin. I llavors encara afegia: No té gràcia escriure les coses que hem viscut, el desafiament està en ser capaços de viure allò que hem escrit.
Gràcies, doncs, al relat que en fem, construïm i reconstruïm, però sobretot reinventam la vida. I és evident que en el transcurs d'aquest procés la imaginació i la memòria s'uneixen. Però mentre imaginam els mons possibles que sorgeixen de la ficció, no abandonam la realitat, sinó que la subjunctivam a fi de crear-ne una altra que podria existir o podria haver existit. Ara sabem –i voldria deixar-ho ben explícit pel que fa referència a Amor, no estàs fatigat– que res del que ens envolta: els habitacles, les persones, els esdeveniments, els animals i els arbres, no tenen identitat pròpia, és la nostra imaginació el que els dona identitat, alhora que projectam damunt ells les nostres fantasies, els nostres delits, les petites, sovint esquives, frustracions.
I tanmateix he de dir que contar històries és un plaer impagable. També, escoltar-les, contar-les o llegir-les. He estat un home que ha contat històries i ara puc dir que n'he contat a balquena. Alimenten el nostre cor i inciten a créixer la intel·ligència. Per ventura els personatges que poblen les meves històries –també aquestes memòries suposadament verídiques– només són les figuracions que ha teixit la meva imaginació insubornable. Però un llibre de memòries no és la crònica del que va succeir, sinó una exploració imaginària, laberíntica, del que ha esdevingut el món.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook