Quan encara no ha arrencat la campanya electoral, els partits ja fa setmanes que estan atacant amb els temes habituals (que si Sánchez pactarà amb els que volen trencar Espanya, que si no guanya Sánchez anem a una etapa de regressió com no han vist els temps), algun assumpte pintoresc (com la llibertat de portar armes, importat per Vox d'altres llocs) i algun altre necessari (com la protesta de l'Espanya buidada), però ningú tracta a fons un dels principals problemes del país: el de la sostenibilitat del sistema de pensions. És el gran tabú.
Si algú treu el tema a col·lació és per generar por entre els pensionistes («X li retallarà a vostè la prestació»), però en cap cas s'aborda la qüestió sense demagògies i amb xifres. Per exemple, que la Seguretat Social està en un dèficit creixent (aquest any superarà els 20.000 milions d'euros) perquè, malgrat sis anys de creixement, els ingressos per cotitzacions són insuficients per fer front als pagaments actuals (cal recordar una cosa que el ciutadà no sempre té clara: si un empleat cotitza aquest mes d'abril no està acumulant diners per a la seva pensió, sinó que paga la pensió a un jubilat aquest mateix mes).
A més, tot i els intents de reforma (com retardar l'edat de la jubilació fins als 67 anys o apujar la prestació per sota de la inflació), els polítics tornen a jugar perillosament amb la sostenibilitat... perquè saben que un de cada quatre votants, el proper dia 28, té més de 65 anys i acudeix massivament a les urnes (al contrari que els joves). Mentrestant, gairebé 45 de cada 100 euros de la despesa pública se'n van en el pagament de les pensions, i deixa cada vegada menys marge per gastar en educació, sanitat o carreteres. Però ningú posarà el cascavell al gat... fins que arribi una trucada de Brussel·les o Berlín.
