EL MACROJUDICI

A partir del 27-II, Marchena barrejà els testimonis de càrrec i descàrrec i començà a marcar el temps. Declararen els membres del govern del PP (cínicament, Soraya Sáenz de Santamaría; oblidadís, Mariano Rajoy, que, l'endemà, el lehendakari Urkullu el contradiria) i Tardà, Mas, de Gispert... Aquell dia foren expulsats de la sala dos membres de la CUP per no voler respondre als advocats de Vox: Baños i Reguant. Cristóbal Montoro quadrà el cercle: els comptes de la Generalitat estaven intervinguts, però la secretària d'Estat per Hisenda hauria detectat fins a nou vegades quantitats estranyes i n'hauria informat a les fiscalies de l'Estat i del Tribunal de Comptes. Poques dades factuals, tanmateix. A manca de violència i malversació, l'acusació semblava anar pels delictes de desobediència i conspiració per la rebel·lió. J. A. Nieto, secretari d'Estat de Seguretat, el 4-III començà el pim-pam-pum; el seguiren E. Millo (5-III) i D. Pérez de los Cobos el 5/6, la pel·liculera secretària judicial M. del Toro el 6, i Trapote i Gozalo, capitosts respectivament del CPN i de la GC, el dia 7. Pausa. Acabà la quarta setmana amb les declaracions de responsables dels Mossos M. Castellví, cap de la informació i Emilio Quevedo, Cap de Planificació de Seguretat.

El dijous 14 de març J.L. Trapero trencà la baralla. Confessà que el 27-IX-17 es posà a disposició de Jesús Barrientos, president del TSJC, i del Fiscal Superior, José M. Romero de Tejada. Els havia enviat el cap de l'UCAJ (Unitat de Coordinació amb l'Administració de la Justícia) per si havien de detenir el President i el Govern a partir d'un dispositiu elaborat el 25. Trapero va deixar clar que no era de ningú; millor dit, era dels Mossos! La rebel·lió no podia quedar més desmuntada. Però hi ha una altra reflexió a fer: Barrientos i Romero s'havien cregut que la DUI anava més enllà de la virtualitat o van tenir seny per no encendre l'espoleta d'un conflicte social?

Les declaracions del Tinent Coronel Daniel Baena, cap de la policia judicial de la GC a Catalunya, instructor d'una trentena d'atestats que en bona part han estat la base de les querelles contra els líders del procés (26-III), van ser contrarestades l'endemà per Gerhard von Gründberg, diputat alemany de l'SPD, i expert en processos electorals i Helena Catt portaveu de l'equip internacional d'experts internacionals, convidada a Catalunya pel Diplocat per a un estudi amb d'altres persones i supervisora de la votació.

El 2-IV de la setmana passada els acusadors tornaren a cercar ambient d'hostilitat i ineficàcia dels ME en el Comissari en Cap de la brigada d'informació de la Prefectura Superior de Policia de Catalu­nya Juan Manuel Quintela; ara bé, l'endemà Ferran López, comissari dels ME, segon de Trapero i cap dels ME durant el 155, tornà a deixar les coses a rega. L'advocat Melero, en adonar-se de les contradiccions entre el que declaraven els responsables dels ME i el que havia declarat Pérez de los Cobos, demanà un cara a cara que Marchena ajornà. L'endemà, dia 4, ho confirmà tot Juan Carlos Molinero, comissari dels Mossos d'Esquadra. El nus de la qüestió és doble: un, de los Cobos va donar a les FCSE l'ordre de la magistrada del TSJC («No trencar la convivència») i de José A. Nieto, secretari d'Estat de Seguretat de fer passar per davant de l'eficàcia la seguretat? Dos, validà l'actuació dels ME o descartà l'operatiu conjunt entre ME i FCSE abans de l'1-O?

Entenem-nos: Un judici és una funció teatral. Escenari, decorat, disposició de mobiliari, de personatges, de rols -acusats, jutges, acusadors i defensors- i de papers ja escrits en l'obra (penes del Codi penal: desobediència, malversació, sedició, conspiració per a la rebel·lió, rebel·lió). Acaba amb una sentència judicial que, més que justa, s'origina (ara que està de moda aquesta expressió) de la justícia poètica de la funció: s'arriba a «una» veritat raonada. Reconèixer la raó d'uns fets no és tenir-ne la veritat.

Som al començament de l'inici. Només s'han ventilat les Qüestions prèvies i les declaracions dels acusats. Som en plena prova testifical i Marchena, per por de coincidències amb processos electorals, ha barrejat els testimonis de càrrec i de descàrrec en una mena de poti-poti força inexplicable. I ha prohibit contrastar amb vídeos certes declaracions. Encara n'han de passar centenars: Teresa Laplana, Pere Aragonès, Jordi Jané, Meritxell Ruiz, Jordi Baiget... Han de seguir les proves pericials i les documentals (veurem un centenar d'hores de vídeo?). Després vindran les conclusions. I encara faltaran els informes finals i allò de les pelis: «Té l'acusat alguna cosa més a afegir?».

Segons els entesos, la rebel·lió estaria força desmuntada (l'art. 472 del Codi Penal) comença així: «Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para...» (la violència no apareix enlloc). Les penes són a l'art. 473 (als caps, inhabilitació i 15/25 anys de presó; als subalterns, 10/15 anys; als simples participants, 5/10 anys). La sedició (art. 544), també. A l'art. 477 hi ha «la provocación, la conspiración y la proposición para cometer rebelión...». Quan els testimonis de càrrec i la fiscalia esmenten organització, jerarquia larvada, xarxes, etc., semblen anar per aquí (la pena es rebaixa un o dos graus respecte del delicte comès). La desobediència contra Forcadell i altres membres de la Mesa i del Govern la volen aguantar com sigui. De proves factuals, poques: potser desordres públics i danys a vehicles. Malversació? A hores d'ara no ha sortit cap factura de cap cost del Referèndum.