Guanyi qui guanyi les properes eleccions, l'únic que ara mateix es pot vaticinar sense por a error és el triomf del PBB, sigles que, com l'agut lector ja haurà observat, corresponen al Partit de la Barra del Bar. Es tracta d'un moviment plural, transversal i incloent al qual pertanyen líders de gairebé tots els partits, majorment els dels bàndols més extremats.

El bar, en altres temps posada o fonda, és a Espanya una institució assembleària molt anterior al Parlament. A ell acudeixen els ciutadans per parlar (generalment, malament) del Govern i arreglar els problemes del món, a més d'ordir revolucionàries tàctiques futbolístiques que mai se li haguessin ocorregut a l'entrenador de l'equip de torn.

A peu de barra i a la calor de les canyes i el vi negre neixen oradors l'eloqüència dels quals bé podria competir amb la dels membres del Congrés, encara que per la seva desgràcia no cobrin a final de mes la mateixa nòmina que els tribuns del poble. Tan lamentable discriminació podria arribar al seu terme en aquestes properes eleccions, a les quals concorren imitadors -més aviat maldestres- de la contundent oratòria de les tavernes.

Per militar al PBB n'hi ha prou amb dominar la tècnica de l'exabrupte, pregonar que qualsevol problema l'arregla un amb dues puntades de peu i assegurar que tots els polítics són iguals excepte aquest que li cau a un tan simpàtic.

No estranyarà, per tant, que alguns dels nous candidats hagin confós la barra del bar amb la barra lliure per dir el primer que els passi pel cap.

Hi ha qui proposa armar el poble perquè es tiri trets com a les pel·lícules americanes; i qui aconsegueix la proesa de barrejar en una mateixa frase els neandertals amb l'avortament i amb les lleis de Nova York. Encara no ha comparegut, com en anteriors comicis, el líder que prometi un sou per a tots els espanyols pel sol fet de viure aquí; però encara queden diverses setmanes de campanya i alguna cosa caurà. A tot això caldrà sumar encara les feines més o menys brillants que sens dubte faran a la tribuna els toreros contractats per diversos partits perquè s'enfrontin amb el toro de la política. Els corresponsals estrangers que el 23-F van confondre Tejero amb un matador de toros veuran com el seu error de llavors es converteix en involuntària profecia.

Amb aquestes i altres amenitats, les eleccions, que sempre han tingut un punt circense, podrien emular en aquesta ocasió l'espectacle d'un circ de tres pistes. No és que els polítics donats a deixar anar ocurrències faltessin en altres èpoques, per descomptat. Passa que en els temps del ja finit bipartidisme hi havia molts ­menys actors sobre l'escenari, fet que restava intensitat a la funció.

Ara que hem adoptat un model de pentapartit a la italiana -només que amb menys finor-, la proliferació de companyies i actors novells promet transformar en hemicirc el vell hemicicle del Congrés. No caldrà subratllar els beneficis d'audiència que això portarà a les televisions i la millora general de l'humor que experimentarà el públic.

Seria injust no advertir, però, que l'emergent Partit (o pentapartit) de la Barra del Bar copia només la part sorollosa de l'àgora popular que és la taverna. Els veritables parroquians de la taverna solen cridar i amenaçar bastant menys que els seus imitadors polítics; i sovint diuen coses molt més sensates. No sorprendria que els denunciessin per intrusisme.