Europa fa aigües. El Brexit, la deriva autàrquica creixent a diversos estats de l'Est, el cas de Catalunya i la involució espanyola. I ara l'acord d'Itàlia amb la Xina per la ruta de la Seda. Pequín està empenyent un gran projecte d'infraestructures per reforçar el paper de superpotència del segle XXI. Una enorme xarxa de línies de tren d'alta velocitat, ports, carreteres, oleoductes, xarxes de comunicació i elèctriques, preses i connexions financeres. Una d'aquestes grans infraestructures és una ruta terrestre entre la Xina i Europa passant per Rússia. Una altra és una ruta marítima cap a l'Àfrica i la Mediterrània. La finalitat és clara: assegurar el subministrament de matèries primeres i sumar noves aliances estratègiques.
El primer ministre italià, Giuseppe Conte, i el president de la República Popular de la Xina, Xi Jinping, han signat un document pel qual Itàlia s'afegeix al Belt and Road Initiative (BRI). El text conté 19 acords institucionals i 10 de comercials en turisme, banca, energia i infraestructures. També col·laboració per recerca de jaciments de petroli i gas a l'Àsia i per desenvolupar nous satèl·lits. A més, en agricultura, per exportar productes italians o oferir destinacions turístiques a una creixent massa de classes mitjanes xineses.
La Xina ja havia posat dos peus a Europa a Sintes, a Portugal, i al Pireu, a Grècia. Ara la Xina mira cap a Trieste, Gènova i Palerm. I, per això, tant els EUA com la UE s'han posat nerviosos. Ara tot són prevencions: que si envaeix la seguretat amb el control de la tecnologia 5G, que si està utilitzant cavalls de Troia per controlar Europa.
La veritat, però, és que el model d'hegemonia americana i la manca de lideratge europeu els han deixat el terreny lliure. La Xina ja controla l'Àfrica i té bona entrada a Sud-amèrica. Els europeus continuen practicant en aquests continents polítiques neocolonials en aliança amb les elits corruptes que predominen en la majoria d'Estats. Posats a seguir aquest model, els xinesos ho fan més bé més humilment i sense cap falsa moralitat. Europa només pot recuperar terreny amb propostes de relacions equitatives i clarament posicionades a favor de la democràcia i contra la corrupció.
Però, i a dins d'Europa? Europa té algun dret per queixar-se de les portes que Portugal, Grècia i ara Itàlia han obert a la Xina? Els Estats del sud han estat beneficiats en un cert sentit de la pertinença europea: fons d'ajuts, estabilització democràtica mínima, confluència de drets socials. Però, en canvi, Europa els ha adjudicat un paper perifèric, i no controlar el model d'ús dels fons només ha fet que perpetuar uns estats profundament ineficients i en part corruptes, predestinats a ser el rebost i les platges d'Europa.
D'altra banda, la manca de reacció seriosa de la UE davant les derives autoritàries d'alguns dels seus Estats, entre ells, Espanya, justifica que, des del pragmatisme, algun Estat europeu pacti amb la que serà la primera potència mundial: una dictadura. Arribats aquí, Espanya, ara per ara, mentre li tolerin mantenir un Estat en situació de prefallida i tolerin la vulneració dels drets humans, està en deute amb els qui manen a la UE. I no es mourà en direcció a la Xina.
Llavors, des del pur pragmatisme que sol presidir tota la política internacional, no seria urgent que les institucions catalanes, totes, moguessin fitxa per obrir portes o finestres a la ruta de la Seda? El port de Barcelona ja té una presència xinesa important. El corredor mediterrani que ni Espanya ni França estan fent el podrien fer els xinesos, amb les compensacions que calgués?
Crec que els departaments d'exteriors i econòmics del Govern de Catalunya, els grans ajuntaments, així com les cambres i les patronals, haurien de moure's amb certa urgència en aquesta direcció. De la mateix manera que ja he dit altres vegades que Catalunya hauria d'incrementar l'aposta africana, però des d'una forma alternativa a la que ha estat dominant fins ara procedent d'Europa. Al capdavall, en la tradició històrica catalana, en el moment d'esplendor de l'edat mitjana, Catalunya va obrir desenes de consolats a tota la Mediterrània la finalitat dels quals era precisament millorar els intercanvis culturals amb l'Extrem Orient i amb l'Àfrica.
