Dels mateixos autors de « Rajoy mesura els temps com ningú», «els socialistes han de donar suport a la investidura d'un candidat del PP», « Susana Díaz hauria de ser presidenta del Govern» i «el PSOE no suma per arribar a La Moncloa», ara arriba «Vox no imposarà les seves posicions per la maduresa de la ciutadania». Aquest discurs dominava al Brasil abans del fulgurant desembarcament de Bolsonaro. En aquest parèntesi de la ultradreta moderada, que s'ha empantanegat lleugerament en les enquestes, es pot analitzar el risc de la seva implantació sense ser titllat de propagandista.

Els projectes polítics no són exportables, però a Bolsonaro li ha funcionat Vox a la perfecció. La perplexitat que obliga a anotar que més de la meitat de les nord-americanes blanques van votar Trump serveix per ressenyar que el president brasiler tampoc va patir cap minva en les seves expectatives, quan es va referir a una rival política amb l'aberrant «no serveix ni per violar-la».

Abans de minimitzar l'impacte electoral del neofranquisme exhumat, convé recordar que ningú apostava per la carrera del president brasiler sustentat en idèntic llenguatge, o potser més desaforat encara. Jon Lee Anderson ha confeccionat un perfil de Bolsonaro per a The New Yorker que deixa sense alè el lector. Entre els grans èxits del governant del cinquè país del món per grandària i població, un dels cacarejats BRICs, destaca l'homòfob «prefereixo que el meu fill mori en accident que es presenti a casa amb un tio amb bigoti». Aquest discurs va ser ratificat per cinquanta milions de votants a doble volta.

Així a Vox com al Brasil, convé recordar que la majoria de votants de l'extrema dreta guai no subscriuen íntegrament els desvaris dels seus líders, encara que el compte de l'admirador brasiler de Pinochet a Twitter congrega més de tres milions de seguidors. «No parlen seriosament» adquireix la fórmula de falca habitual, un enunciat que implica que la voluntat d'oposar-se al llenguatge abans unànime patrocinat per l'esquerra no s'atura davant d'un discurs irracional. La reivindicació de la dictadura funciona a banda i banda de l'Atlàntic. Quan es confronta Bolsonaro amb la tortura a càrrec dels militars, respon que haurien d'haver matat els detinguts.

Reflexions d'aquest tipus haurien de plantejar algun problema als que equiparen alegrement Podem o els independentistes amb Vox, per pactar a continuació amb els segons. La collita de la còlera ve limitada a Espanya pel setanta per cent de votants que asseguren que mai abonarien l'extrema dreta, però fins i tot aquest bloqueig deixa un marge ampli en un mapa fragmentat. I els patrocinadors econòmics tradicionals observen amb disgust que la seva capacitat d'arbitratge ha retrocedit, perquè Bolsonaro va confiar la seva estratègia al suport concís de les xarxes socials.

Bolsonaro ha penetrat en les faveles, Vox no és el candidat de les classes opulentes. Vuit dels 22 ministres brasilers són militars, una tendència inaugurada a Washington i que la ultradreta cañí també ha incorporat. Es podria continuar per la liberalització de la possessió i ús d'armes de foc. Tant el president del Brasil com Abascal han ovacionat el contribuent que liquidi d'un tret l'intrús al seu domicili. Des de la mort de Franco, ni les formacions més desgavellades haurien homenatjat la violència per tal èmfasi.

Les coincidències entre els líders dels feixismes light obliguen a buscar un nexe entre ells, dins de la tendència a explorar una ment diabòlica que només podrà ser derrotada per James Bond. El paper maquiavèl·lic correspon actualment a Steve Bannon, que pot presumir sens dubte d'haver fabricat Donald Trump, el primer dels candidats mundials que no perdria ni un vot si disparés a un ciutadà en plena Cinquena Avinguda.

Bannon posseeix un discurs tremendament original, als antípodes d'antics trotskistes com l'inoblidable Christopher Hitchens. Oportú i oportunista, presumeix de localitzar candidats exòtics que semblen encallats en el límit del quinze per cent dels sufragis. Té la virtut d'arribar immediatament abans o després del triomf inesperat dels candidats aliens a l'ortodòxia, per permetre que els comentaristes insinuïn el seu paper decisiu en la contesa. D'acord amb la llegenda ordida pel mateix Bannon, ha promocionat una plèiade d'herois per enfrontar-los a un enemic superior, sigui la Xina o Isis.

L'autenticitat resseca sembla la característica més assenyalada de Vox o Bolsonaro, enfront de la ironia del liberalisme. Quan incorren en l'humor, els ultradretans moderats són tan desafortunats com el president brasiler anunciant que el seu Govern amb dues dones entre 22 ministres és paritari, «tenint en compte que cadascuna d'elles equival a deu homes».