La freqüència amb la qual els polítics ens afronten amb el deure d'elegir-los augmenta a mesura que creix la seva necessitat de justificar-se davant dels ciutadans. D'aquí a vint dies, hem de triar els «nostres» representants al Congrés dels Diputats espanyol (al qual molts voldríem deixar d'enviar gent més d'hora que tard) i només un mes més tard, els de l'Eurocambra (un altre òrgan sobre el qual molts tenim cada cop més dubtes) i els dels municipis, que són els de proximitat i que suposo que tenim més ganes de votar. O no? A Roses, per exemple, l'únic/a candidat/a que acumula mèrits suficients per tornar a dirigir el consistori és Montse Mindan, que ha sabut imposar-se -sense fer massa soroll i amb llum pròpia- a l'ombra que havia deixat la immensa capacitat de treball del seu antecessor, un Carles Pàramo que possiblement ha fet avançar Roses més que cap altre alcalde de la costa el «seu» poble. És cert que els seus regidors no han enlluernat, però restem pendents de la presentació del seu «nou» equip, que afegirà «color» a la seva candidatura. I com que difícilment podrà governar en solitari, és molt probable que repeteixi coalició amb els seus companys de viatge actuals -uns exrepublicans (Gent del Poble), que aquest any encapçala en Félix Llorens, que ha demostrat estar sobradament preparat per a qualsevol tasca que se li vulgui encomanar.
L'única «alternativa» seria precisament la candidatura republicana encapçalada per un joveníssim Joan Plana, però que ha perdut «pistonada» aquests últims anys. Sobretot, perquè segueix essent un polític «de laboratori», sense experiència vital ni de govern i perquè desconeix el preu del diner, donat que mai no s'ha hagut de guanyar «les garrofes». A més, aquests quatre anys, no ha fet una sola proposta sorgida de les necessitats particulars de Roses. Totes venien de la central del partit, com ara crear aparcaments reservats per a dones embarassades o introduir més noms femenins al nomenclàtor de la Vila. L'únic que ha demostrat fins ara és «fermesa» en el lideratge: a Roses, ja el coneixen com «el petit gran dictador». La resta, amb prou feines faran res més que fragmentar el consistori. El PP d'en Manel Escobar s'ha perdut «en el combat» d'aquesta legislatura. Els socialistes de l' Olga Simarro segueixen sense aixecar el cap des de la desfeta de la seva antecessora. I «la gran esperança taronja» està representada per un Manuel Álvarez que és tan bona persona com (políticament) inofensiu. La «gran» novetat és l'aparició de Lliures, un dels suposats hereus de la desapareguda CiU i la principal aposta d'en Joan Bataller, un vell conegut a la política rosinca. Però com que és ERC qui s'ha quedat amb l'equidistància i el putairamonetisme, ningú no sap quin pot ésser el seu paper, tot i que en Pere Gotanegra és un home respectat al poble. Ah, i també hi ha una opció d'ultradreta. Però no és Vox, perquè han decidit que l'únic voluntari és un impresentable inclús pel seu «nivell».
