Devia tenir cinc o sis anys quan la meva àvia em va comprar el meu primer còmic de superherois. Era un exemplar de Spider-man en què el protagonista lluitava amb El Buitre i recordo perfectament la sensació: allò m'agradava, i molt. Era com haver obert la porta a un món en el qual voldria viure, perquè Peter Parker potser tenia molts problemes, però també era capaç de resoldre heroicament els dels altres. Després van venir el Capità Amèrica, Iron Man, Thor, els Vengadores. Tots ells configuraven un apassionant univers que reproduïa jugant fent que lluitava contra enemics invisibles, creient-me part del grup en un món on els superherois realment existien però ningú no semblava adonar-se'n. Ara els venerem molt, però s'ha de dir que els 80 no van ser fàcils per a un fan dels superherois: no tothom els llegia, i viure-hi immers sovint topava amb la incomprensió d'un entorn d'amics i coneguts que s'entestaven a veure-ho com una flipada infantil. A mesura que anava creixent els vaig continuar llegint, i a la vegada albergava una secreta esperança: que algun dia totes aquelles vinyetes trobarien la perfecta traducció en la meva altra fixació, el cinema. Aquella sensació en obrir el meu primer còmic no la vaig aconseguir reproduir fins al 2008, quan es va estrenar Iron Man. Per primer cop, aquella promesa aparentment irrealitzable de veure els còmics en una pel·lícula a l'alçada semblava possible. I així ha estat. Marvel, en les seves successives fases, en els camins que ens han portat a Los Vengadores, ha fet justícia a l'anhel d'una legió de lectors que durant molt temps va creure que mai veuria aquests personatges en carn i ossos. Veient l'obsessió d'alguns per relativitzar-ho, potser convé dir-ho més: Marvel està fent història de la cultura elaborant un arc narratiu al llarg de més d'una dècada que, a més, sap interlocutar amb diferents generacions d'espectadors. És un imaginari expandit com mai l'hem vist en una pantalla, a partir d'una mitologia que il·lustra com poques el món en què vivim. Les victòries i febleses d'aquests superherois són en realitat les nostres, per això els percebem com a propis, per això viatgem amb ells a l'aventura de les seves vides. El seu principal mèrit és agradar a les nenes i nens de 4 anys, i també a les nenes i nens de 80. És per tot això que quan pare i fill ens asseiem plegats i cridem d'emoció veient un simple tràiler estem assistint a un miracle: aquell meravellós moment en què l'art compleix la seva veritable funció. Gràcies, Stan Lee. Gràcies, Marvel.
