10 de abril de 2019
10.04.2019
Diari de Girona

Qui mossega més fort?

09.04.2019 | 23:55
Qui mossega més fort?

Llegesc –ho afirma un columnista– que el ministre José Borrell té «la mandíbula de cristall». I explicita que això ja es deia als anys noranta del segle passat i es torna a dir ara. No m'atrevesc a assegurar que la paraula «mandíbula» es pugui entendre lliurement per barram. Si fos bona la interpretació hauríem de dir que el ministre té el barram de vidre. Es tracta, diuen els diccionaris, de les dues parts òssies de la boca on van inserides les dents. Bé podem considerar que la mandíbula superior o inferior alguna cosa té a veure amb les dents. Ara record que en aquell temps que feia estudis universitaris a la universitat de Barcelona tenia una assignatura d'Història de l'Art. Era una assignatura de les d'empollar i us assegur que no hi vaig aprendre gaires coses. En record una anècdota una mica cruel que el professor contava amb la idea d'atraure l'atenció dels alumnes. Ens parlava de Goya, però especialment del quadre La familia de Carlos IV. Doncs afegia que a la reina Maria Lluïsa, un dels personatges centrals, li va caure el barram i es veren obligats a fer-ne un de postís. El professor deia que l'hi feren de maragdes portades d'Amèrica i això va fer que la reina tingués el barram verd, la qual cosa féu que Goya no s'atrevís a pintar-la somrient. Però no hi desdiu, perquè al quadre no hi ha ningú que rigui.

Resulta que el senyor Borrell, a més de recordar-me la reina Maria Lluïsa de Parma, esposa de Carles IV, també em fa venir al cap un vell pastor de Felanitx que, de nit, mentre guardava el ramat d'ovelles, es va fer ell mateix un barram d'ullastre. Va necessitar tot un estiu, sota el cel ple d'estels. I no és que la fusta d'ullastre sigui bona de treballar. Doncs a poc a poc, esmolades les eines, es va fer el barram a la seva mida: ni un fregament inoportú, ni un petit grop, ni res que pertorbàs la fluïdesa de la saliva. El barram era d'ullastre, fort i capaç d'encetar una ametlla, una nou, una avellana. No em sé imaginar com podia ésser una mossegada d'aquell barram.

Els entesos diuen que l'expressió «mandíbula de cristall» forma part de l'argot esportiu, sobretot d'aquells que practiquen la boxa, l'art de pegar cops de puny fins a deixar l'altre extenuat, estès sobre el ring. Quan un boxejador té por que un cop de puny directe del contrari li esclafi o li fracturi la mandíbula es diu que, justament per causa de la por, té com el senyor Borrell la «mandíbula de cristall». Hem de suposar que, encara que sia un esport basat en els cops de puny, d'alguna manera intervé la intel·ligència. Probablement la intel·ligència no consisteix en pegar molts de cops de puny, sinó en pegar-los al punt més dèbil del contrari, a la zona més vulnerable. I això, saber conèixer on resideix la part més fràgil de l'altre, és un acte de la intel·ligència. I d'aquest punt fràgil en l'argot pugilístic se'n diu la «mandíbula de cristall».

Així que la «mandíbula de cristall» del senyor Borrell podria no ésser a la cara, ni als ossos que sostenen el barram, sinó en un altre lloc per a nosaltres desconegut. Al clatell, als peus, als genolls... Qui sap...? He de dir, no obstant això, que quan vaig llegir l'afirmació al diari i la vaig prendre al peu de la lletra vaig quedar estafaril·lat. Avui aquesta paraula deu haver caigut en desús. Supòs que a Ciutat ningú ja la diu, als pobles encara es deu usar, però en comptades ocasions. I no és que no hi hagi ocasions a rompre per quedar estafaril·lat. L'hem d'entendre en el sentit d'esglaiat, com d'espantat. Vull dir que en llegir que el senyor Borrell té la «mandíbula de cristall», em vaig esglaiar, vaig sentir com una enrampada i vaig pensar en aquell pastor de Felanitx, en les nits d'estiu en què treballava la fusta. Ara no em vaig preguntar si mossega més fort un barram d'ullastre o un barram de vidre, si és que el barram de vidre també serveix per mossegar. Qui mossega més fort? Perquè la qüestió és mossegar fort.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook