La primera fotografia que es va fer a la península Ibèrica va ser a Barcelona, concretament als pòrtics d'en Xifré, la Llotja, al Pla de Palau. Va ser el dia 10 de novembre de 1839, feta per Ramon Alabern i Casas, que treballava a París amb Daguerre, artista i inventor del procediment de la daguerrotípia, origen de la fotografia.

Ja correspon, doncs, que Catalunya sigui capdavantera de les atencions i estimes que es concedeixen a la fotografia. Hi ha unes fites històriques de quan l'excursionisme es consolida i la fotografia se li fa inseparable companya i la postal divulga paisatges impensables de castells, muntanyes, racons increïbles. Es crea ja una consciència de memòria fotogràfica que amb la seva parentela de museus i arxius ajudarà a cabdellar i decabdellar el fil de la història.

Girona no es podia pas quedar al marge de l'aportació de la fotografia a la creació d'un fons de memòria que ajuda a la contemplació del pretèrit partint d'imatges irrepetibles. Ben aviat irrompen aquests nous notaris que són els fotògrafs i aixequen imatge de tot, i cada fotografia emmarca una arquitectura o una escena, un paisatge o una família, i tot pot ser tan increïble com desconegut, tan emotiu com enyoradís. Però el mateix volum i dimensió d'aquest patrimoni cultural, fet visible o amagat encara, podria posar en perill la visibilitat i la disponibilitat del bé cultural, perquè la quantitat d'imatges existents admet el qualificatiu de fabulosa, immensa. Així va ser creat en el seu dia el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI), instal·lat en el Museu de Història, Girona. Només una dada: el CRDI conserva i gestiona uns quatre milions d'imatges.

Els gironins ara mateix tenim el goig de poder obrir un nou llibre que ha sigut editat per l'esmentat CRDI. Els seus autors són Joan Boadas, director, i David Iglésias, cap de secció de documentació fotogràfica. És un volum de gairebé 200 pàgines, amb fotografies tractades, seleccionades i publicades amb qualitat d'excel·lència, ben acompanyades totes del peu de foto que situa la imatge a la seva època exacta. La col·lecció va adreçada a l'enteniment d'aquella Girona que vàrem heretar i ara resseguim el fil de la seva evolució; i el llibre va també directament al cor, perquè proposa atorgar una estimació ben actual, una sensibilitat i apreci envers allò que hem heretat i que hem de transmetre als gironins que vindran.

Al llibre apareixen els noms dels autors, un total de 27 fotògrafs identificats. Ara és el moment de recordar un d'ells, Joan Masó i Valentí, eminent gironí, polifacètic de qualitat, que de la seva passió per la fotografia va escriure'n un record literari, d'aquell moment ja històric en què l'hiposulfit de sodi li fixava les imatges revelades al laboratori de la petita llum vermella: «agafo les fotografies com si les amanyagués, semblen poncelles que es vagin esbadellant. Cada placa és un formós penjoll de raïm que donarà un bon glop de vi».

Heus aquí com el recordat Joan Masó va deixar-nos -deu fer cosa de cent anys enrere- un brindis anticipat per la publicació d'aquest llibre tan entranyable que es diu Girona desapareguda.