11 de abril de 2019
11.04.2019
Diari de Girona

En mans maldestres

11.04.2019 | 00:48
En mans maldestres

Així és com estem. Els problemes més importants que afecten el món tenen a veure amb assumptes com el canvi climàtic i els seus devastadors efectes, la fam, la desigual distribució de la riquesa entre països, el terrorisme internacional, la proliferació nuclear o les migracions massives que probablement només acaben de començar (mentre Europa perdrà població durant els propers trenta anys, l'Àfrica guanyarà 1.300 milions d'habitants). Són problemes descomunals que cap país és capaç d'enfrontar per si sol i que exigirien una cooperació internacional conscient i solidària. Desgraciadament no és així i mentre uns neguen que l'escalfament global sigui obra humana, altres amaguen el cap com estruços, potser pensant que no hi ha el que els seus ulls no volen veure. Semblem l'orquestra del Titanic.

Al costat d'aquests problemes majors n'hi ha d'altres que són comparativament menors però que tampoc troben solució: Veneçuela, Síria, el Iemen, Líbia, l'Iran i Corea del Nord. Per no parlar de l'expansionisme nacionalista rus a Europa central i xinès en aigües del Pacífic. I tant de bo no vagi a més la crisi que s'està gestant a Algèria a compte de la resistència a abandonar el poder per part del reduït grup palatí que fa anar com vol un president vell, malalt i amb el cap perdut, o la recurrent entre l'Índia i el Pakistan a propòsit del Caixmir. Són problemes, tots, susceptibles de desbordament amb conseqüències imprevisibles.

Veneçuela és un país amb dos presidents i dos parlaments que es mor de gana (3 milions de refugiats) mentre les grans potències s'enfronten en el Consell de Seguretat de l'ONU, Rússia ja hi ha enviat un centenar d'«especialistes» i Trump no descarta una intervenció militar; a Síria després de la derrota territorial de l'Estat Islàmic s'aferma un règim sanguinari i l'espurna pot saltar en un enfrontament entre turcs i kurds o, pitjor encara, entre Israel i l'Iran (amb o sense Hezbollah pel mig) que arrossegui americans i russos; al Iemen es barallen saudites i dels Emirats contra iranians i els que pateixen són els iemenites, una de les societats tribals més pobres del món que s'enfronten a un espantós desastre humanitari; a Líbia, Occident ha afavorit un canvi de règim més enllà del que demanava l'ONU i després l'ha deixat en mans de milícies tribals armades amb els arsenals de Gaddafi i amb egipcis, Emirats, Qatar i russos donant suport a uns i altres mentre el govern d'Unitat Nacional auspiciat per l'ONU és inoperant; l'Iran és un país les activitats regionals desestabilitzadores del qual són motiu legítim de preocupació, de la mateixa manera que ho és la seva política de dotar-se de míssils de llarg abast que podrien arribar a les costes europees, però Trump l'erra en denunciar un acord de desnuclearització que l'Iran compleix i que fa la regió més segura. Igual que no es pot solucionar el problema que plantegen les bombes atòmiques de Corea en una reunió sense prèvia preparació diplomàtica entre dos líders imprevisibles com Kim i Trump. Ningú amb seny pot pensar que Pyongyang es privarà de la seva garantia de supervivència a canvi de promeses d'un país que a l'Iran demostra que no compleix els seus compromisos internacionals... I mentrestant, Al-Qaeda s'estén sobre el Sahel, l'Estat Islàmic es refugia a Nigèria i Filipines i terroristes de diferent pelatge maten aquests dies passats a Nova Zelanda i a Holanda.

L'anterior enumeració no pretén ser exhaustiva dels problemes que enfronta el món sinó posar en relleu l'enorme poca traça amb què ens hi enfrontem. La capacitat humana de fer tonteries sembla il·limitada i ja es va demostrar quan els errors involuntaris d'uns i altres van llançar Europa a la guerra més cruenta fins llavors coneguda. Ningú la volia, els sobirans de l'època eren tots cosins i no obstant això se les van enginyar per perdre les seves corones i acabar en quatre anys amb quatre imperis seculars (rus, austrohongarès, otomà i alemany) i amb la vida de milions d'éssers humans. Això sí, sense voler. Cap no ho volia.

Ara el món multipolar al qual ens encaminem amb tensions permanents entre blocs, amb guerres comercials, amb el campi qui pugui que jo vaig primer, amb organitzacions internacionals i aliances afeblides, amb nacionalismes rampants i democràcia en retrocés, no ajuda a cercar solucions comunes a aquests greus problemes. El món canvia acceleradament, Occident ha deixat de manar i els països emergents amb la Xina al capdavant reclamen un repartiment diferent de la riquesa, dels seients en el Consell de Seguretat o dels vots al Banc Mundial i a l'FMI. I no els falta raó. Per ara no volen tirar a terra la casa sinó reformar-la a to amb els canvis que el món experimenta, i si no acceptem fer-ho abandonaran l'edifici i se'n construiran un altre. La Xina ja ha començat a fer-ho amb el seu Banc Asiàtic d'Inversions, l'Organització de Cooperació de Xangai o el seu Belt & Road Initiative.

Per això és important reformar entre tots les velles estructures, perquè el que es queda vell i no es canvia acaba per trencar-se. El dolent és que Occident sembla cec a aquesta necessitat i si no ho està mostra una preocupant incapacitat per abordar aquests problemes, repetint a escala mundial el trist espectacle que ofereixen els partits polítics del Regne Unit, incapaços de posar l'interès nacional per sobre dels seus estrets interessos partidistes. No són els únics i així els va. Així ens va.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook