Vivim tan de pressa que no ens adonem per on passem. La velocitat és com una mena de droga que ens impedeix gaudir del present però alhora ens impedeix analitzar el passat. Les xarxes socials i Internet en general agreugen el problema. El front republicà, que més que un front sembla una olla de grills, no té temps d'analitzar la realitat. Aquest error, no analitzar el que passa amb serenor, és l'avantsala de la catàstrofe. No hi pot haver projectes de futur seriosos sense anàlisis complexes de la societat. Bé, aquests dies estem vivint a Catalunya la rendició de Cs i del PP. Han trigat un any i mig a adonar-se que el 21-D de 2017 van perdre estrepitosament. Per una banda el PP, si la llei electoral catalana fos com la de la Comunitat de Madrid, seria un partit extraparlamentari. Ara ens envien Cayetana Álvarez de Toledo i marquesa de Casa Fuerte. Uns cracs. Podeu pensar: però Cs va guanyar les eleccions. Correcte, però va ser una gran derrota, de què serveix quedar primer si saps que mai, mai, podràs governar? Aquesta és la raó que Inés Arrimadas amb tot el seu equip abandona Catalunya. El fet que Rivera s'aliï amb les posicions d'extrema dreta a Espanya provocarà una patacada monumental de Cs a Catalunya.

No deixa de ser curiós que els tres partits que més parlen de Catalunya, el trifàl·lic, de fet no tinguin cap solució al problema català: en el pecat està la penitència.

El PSOE navega entre el dia que li tremolen les cames i parla de Catalunya amb to amenaçador i la major part de dies en els que no diu res. Exemple palmari és que evita parlar de Catalunya al seu programa. És sorprenent que el problema més gran per a la governabilitat a Espanya no generi al PSOE cap proposta. Estan també en estat de xoc. Pedro Sánchez va poder governar gràcies a tots els republicans catalans, indepes o no. Però si vol repetir-ho haurà de fer alguna proposta, els temps dels xecs en blanc s'han acabat. El PSOE pot fer una altra cosa, governar amb Cs. En aquest cas la república catalana estarà a la cantonada. Miquel Iceta cada vegada que proposa una solució racional li trenquen la cara: indult, 65% per fer referèndum, etc. Quin món més estrany aquest en què quan es proposen solucions o et critiquen o t'empresonen o t'estomaquen.

Com deia Gramsci referint-se a Catalunya, cal construir un front republicà català, i jo hi afegiria: que tingui com a primera prioritat la reflexió. Després de l'1-O, del 3-O amb l'execrable discurs del rei i el judici al Tribunal Suprem, sabem que la policia, l'exèrcit i la justícia són elements d'hegemonia. L'hegemonia no és només la correlació de forces electorals. El que determina el futur és una qüestió molt més complexa.

Enrique Berlinguer deia: «Quantes masses es necessiten per aturar un tanc?». O uns piolins? O un Tribunal Suprem? O un Tribunal Constitucional?