12 de abril de 2019
12.04.2019

Puigdemont al país de Liliput

12.04.2019 | 01:02

El que més m'agrada de les aparicions en pantalla de l'expresident Puigdemont, sí home, aquell que va fugir fa temps, és el tractament de la perspectiva. El líder suprem apareix en una pantalla gegant i es dirigeix als seus fidels com si realment fossin al seu davant i tinguessin la mida de minúsculs ninotets. En les seves periòdiques aparicions, el marquès de Waterloo no mira endavant, com seria el normal, sinó cap avall, allà on ell veu tota una colla de diminutes figures que el lloen i el veneren. Els parla, els somriu, els diu que la república ja és a tocar i que el món ens mira, i tot seguit demana diners per la caixa de resistència, però sempre mirant-los des de dalt, amb la mirada infantil del meu fill quan juga amb els clicks de Playmobil. A vegades fa inclús el gest d'acostar-los la mà perquè hi pugin, igual que pujava la Jessica Lange a la mà d'en King Kong (en Puigdemont, no el meu fill).

En altres circumstàncies, la gent es faria un tip de riure, en veure un senyor que es dirigeix a la multitud com si fos un gegant. Els llacistes, no. Primer, perquè fa temps que han perdut el sentit de l'humor, i segon perquè a Catalunya, riure's de les animalades del marquès de Waterloo és delicte de lesa traïció. En tercer lloc, és lleig riure's de les persones afectades de patologies psíquiques. Segurament en Puigdi creu veritablement que és en Gulliver visitant el país de Liliput, al cap i a la fi més probable és que existeixi aquest país que la república catalana. Els psiquiatres opten en aquests casos per seguir el corrent als malalts, així que, ben pensat, els seus fidels obren santament en no desenganyar-lo. Un crit a destemps, del tipus «mira endavant i deixa de fer el pallasso», podria ser fatal per l'equilibri emocional del personatge, ja de per si molt feble.

És el més a prop que estarà mai en Puigdemont de ser un líder gegantí, un polític d'alçada. No és poca cosa, molts dels fidels que el segueixen de pantalla en pantalla, esperant les seves aparicions com pastorets esperant les de la verge de Fàtima, estan convençuts que realment el Vivales és així de gran. O, si més no, que ells són així de petits comparats amb ell. Aquestes coses funcionen així, es tracta de fer creure a una colla de desvalguts que sense tu no arribaran mai a res, i a partir que ho creguin ja els pots demanar el que vulguis, fins i tot que sacrifiquin la llibertat per tu, tot i que molt millor si els sacrificis són econòmics per sufragar-te el tren de vida, com és el cas.

Amb el pas dels anys, difuminat el seu record i acostumats a veure'l només en pantalla gegant, tothom creurà que en Puigdemont és realment un monstre de 25 metres, creença afavorida per la peculiar manera de dirigir-se al seu públic. Correran sobre ell tota mena de llegendes, els pares l'utilitzaran d'amenaça quan els fills no vulguin anar a dormir i desenes de tietes llacistes uniran esforços per teixir-li una bufanda groga de 12 metres de llargada, ara que arriba l'hivern.

Mentrestant ha crescut, sí, però d'ample, que la bona vida se li comença a notar en cintura, papada i altres zones d'acumulació adiposa. Els diners de la caixa de resistència se n'estan anant en renovacions setmanals de vestuari, en set dies l'única peça aprofitable que li queda és el llacet groc a la solapa. Així no hi ha qui el segresti, els 100.000 euros de premi no compensen la despesa d'alimentar-lo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook