A Carles Puigdemont no li va tremolar el pols quan va creure que era hora de llençar Marta Pascal per la borda del PDeCAT. Tampoc li va costar un gran esforç. L'aleshores coordinadora general del partit no tenia la força suficient per aguantar-li el pols a qui domina el relat com ningú a dins i fora de l'organització política. La va sentenciar i va caure. Ara Pascal s'ha enfrontat a l'expresident de la Generalitat, que és el que, per lògica, semblaria que hauria d'haver executat quan estava al càrrec. Treu el cap des de fora; aixeca la veu quan no té pràcticament cap poder i amenaça l'inquilí de Waterloo amb un nou partit, sense que ningú sàpiga exactament amb quins suports ho farà. Vist així, pot semblar que la senadora s'ha equivocat i que ella sola ha estret una mica més la soga que porta penjada al coll. Però hi ha una dada que desmenteix aquesta hipòtesi. Puigdemont no va tardar ni un minut a contestar-li i a fer-ho amb humiliació i sense cap mirament per la seva encara companya de partit, de qui va criticar que vulgui fer política «des de la comoditat dels reservats de restaurants de Madrid». Les enquestes fetes públiques no l'afavoreixen gens, la seva reacció el delata i les declaracions són un símptoma clar de nerviosisme. Pascal ha evidenciat la debilitat de Puigdemont.
