Llegeixo a la premsa amb certa estupefacció que l'AMPA d'una escola de Barcelona ha decidit retirar de la circulació de la seva biblioteca infantil fins a dos-cents clàssics literaris d'ahir, avui i sempre, com per exemple La bella dorment, La caputxeta vermella o fins i tot la llegenda de Sant Jordi, per ser creacions considerades clarament sexistes o que projecten patrons masclistes. Sembla que la mesura no ha arribat encara a la literatura juvenil, on fa temps que bona part de les creacions que hi campen potencien la imbecil·litat entre els adolescents. Entenc que deu costar més llegir, repensar i aplicar la censura a relats que no es publiquen acompanyats de dibuixos i il·lustracions. Temps al temps. El fet és que aquesta notícia m'ha fet pensar -i per desgràcia sense salvar massa distàncies- en les festives fogueres de llibres celebrades durant el maig del 1933 a les places de diverses ciutats alemanyes, i també en Fahrenheit 451, el clàssic distòpic de Ray Bradbury, on els llibres eren prohibits i cremats perquè suposadament eren la causa directa de la discòrdia i el patiment entre els ciutadans.

Estarem d'acord en el fet que molts contes tradicionals han quedat desfasats i que molts altres narren des d'evidents estructures heteropatriarcals, però d'aquí a censurar-los sense argumentacions que no suposin un insult a l'intel·lecte, a encetar amb elles un altre bibliocaust, és més propi de puritans hiperventilats que de tutors assenyats i responsables amb la formació d'una prole que, a cada nova generació, per cert, sembla més justeta que l'anterior. Em refereixo als primers, és clar, però, en un cau de conills, el que fan els pares, ho fan els fills. Aquí és on el seny i les aptituds educatives, sobretot, precisament, s'han de posar per damunt de tot, al servei de la raó i d'uns relats on són tan importants els valors universals que poden projectar com la comprensió i la crítica subjacent del context històric i social en el qual foren creats.

Si no es posa fre a aquesta epidèmia de surrealisme paranoicocrític parental, es pot acabar restablint, de manera generalitzada, la primera lectura de contes clàssics i tradicionals a l'ESO, malgrat que per continguts, contextos i fets narrats haurien d'estar de sobres superats, i en conseqüència, de la mateixa manera, postergar l'estudi d'obres i coneixements més complexes, profunds i estimulants pels lectors juvenils, a etapes més avançades. Potser així s'arribi a l'edat adulta amb un major grau d'imbecil·litat però segur que ens assegurem que les futures fornades d'infants no surtin traumatitzades i més idiotitzades del que ja pugen ara per culpa de les històries sexistes, feixistes, ultramaterialistes, racistes, xenòfobes, bolxevics i pudents que van escriure fa molt de temps Perrault, Andersen, els germans Grimm i companyia. Ja ho deia Ford Farlaine, un altre clàssic, que hi havia massa «gilipolles» per tan poques bales.