13 de abril de 2019
13.04.2019
Diari de Girona

No cometre cap bestiesa

13.04.2019 | 00:51
No cometre cap bestiesa

Poc després d'iniciar el seu segon mandat, Barack Obama es va reunir a la Casa Blanca amb un grup d'historiadors. Volia preguntar-los sobre el llegat que deixen els presidents: de quina manera els jutja la història? Hi ha alguna característica que es repeteixi una vegada i una altra a les presidències fallides? La resposta que li van donar mirava cap a fora: el fracàs de Johnson va ser la guerra de Vietnam; el de Jimmy Carter, la presa d'ostatges a l'Iran; per a Bush, l'Iraq va ser el final. La idea és que un poder imperial té ramificacions a tot el planeta i difícilment es pot deslligar la política interior de l'actuació exterior. Ben Rhodes, en el seu fascinant El món tal com és (ed. Debate), resumeix aquella trobada amb una frase lapidària que va pronunciar el mateix president: la lliçó és «no cometre cap bestiesa». Si hi ha alguna cosa semblant a una doctrina Obama, es tractaria precisament del sentit del possible enfront de la temptació de l'idealisme. «El president –escriu Rhodes– havia après a calibrar les deficiències del món com a tal, triant els assumptes i els moments en què podia exercir la seva influència per aconseguir un món com ha de ser. Aquest fet em va ajudar a entendre la disciplina gairebé monacal, i de vegades frustrant, que s'imposava per tal d'evitar qualsevol possible extralimitació en un món agitat alhora que es centrava en una sèrie de prioritats clarament definides. Defensa dels interessos fonamentals i dels aliats. Liquidació d'antics comptes pendents, com Cuba. Formalització de nous acords. Fora bestieses. El progrés dels nostres valors en funció de com els vivim. Canvis graduals, però reals».

El barem que la comissió d'historiadors va proposar a Obama serviria també per a Espanya, encara que no necessàriament en clau internacional. O no sempre, almenys. Cada president ha comprat el seu assortiment d'estupideses, no totes igual de tòxiques. El futur jutjarà Aznar per la reactivació econòmica i la derrota d'ETA, però també pel greu error que va suposar embarcar-se en una política atlantista deslligada del cor d'Europa central, que el va conduir directament a la ratera de l'Iraq. Zapatero va iniciar la seva presidència amb una altra equivocació garrafal –la retirada unilateral de les tropes de l'Iraq–, que el va enfrontar als Estats Units; però el desastre del seu govern es va accentuar amb una política territorial evanescent, la pèssima gestió econòmica i una erràtica incursió en les anomenades polítiques de la identitat. Una dècada després, resulta difícil no anar al qualificatiu «frívols» quan es valoren aquells anys que van deixar múltiples ferides obertes. Rajoy, en canvi, va pecar d'omissió. Encara que difícilment se'l pugui acusar d'haver comès algun error majúscul, la seva tàctica de congelar el partit es va demostrar insuficient davant els conflictes que s'acumulaven sobre la taula i davant la irrupció massiva del populisme. El líder conservador va ser un polític que es va negar a fer política, deixant la iniciativa als seus rivals. L'economia va iniciar un camí de recuperació, però l'amenaça cap a les institucions del 78 es va mantenir intacta. Un excés de prudència pot suposar un greu error.

Els cronistes oficials de Pedro Sánchez busquen equiparar-lo amb la figura del primer president afroamericà dels Estats Units: un president modern i liberal, interessat en la política internacional i en l'avanç dels drets socials i mediambientals. L'important és que no cometi estupideses i que recordi el sentit de la doctrina Obama: la defensa dels interessos fonamentals del país, la liquidació d'antics comptes pendents, la formalització de nous acords, els canvis graduals, no extralimitar-se ni caure en aquesta estúpida frivolitat de creure que tot li està permès al poder.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook