Hem entrat en temps oficial de la campanya de captació de vots que ens portarà al 28-A. No en sé res respecte de l'estat d'ànim dels candidats a diputat o a senador a Corts, però percebeixo cansament entre aquells que podem usar el nostre dret a vot sense trobar-nos en la baralla política. Una fatiga que es deu a la manera de fer i d'explicar-se d'alguns aspirants a la presidència del Govern i de la gent que els envolta. Massa bestieses en la dialèctica, excés de simplicitat en els missatges i gairebé nul·la atenció respecte d'allò que importa de veritat als electors.

Crec, per tant, que com va dir en Xavier Sardà a La Sexta fa una setmana i escaig, els ciutadans estem al bell mig d'una gran confusió mental pel que fa al vot. Un desconcert letal que, al meu entendre, no ajuda a creure'ns les moltes enquestes que s'estan publicant.

El vot balla molt perquè entre les fake news i la manca d'una campanya mínimament seriosa, respectuosa vers l'electorat, aquest no sap què fer. En Sardà deia que entre els seus nombrosos amics es dona per primera vegada la novetat d'una combinació entre votar un tercer i perdre així la lleialtat històrica i no saber a qui votar. El seu vaticini és que nombrosos vots es decidiran el mateix 28-A.

Les notícies falses han entrat a casa sense trucar a la porta. I s'han quedat com a «okupes» en el nostre cervell. El centre emissor són els propis partits o «adjunts» al mateix, com es va poder demostrar després de l'elecció de Donald Trump. No ajuden en res a la democràcia, sinó que més aviat són elements destructius de la mateixa. La infecten, i el virus es propaga amb velocitat còsmica. Hi ajuda el fet que la mentida ha quedat exonerada de tota culpabilitat tant en l'àmbit civil, regit per les lleis, com en l'àmbit moral, governat pel pes de la història i de la cultura. La paradoxa dels nostres temps és que la mentida és acceptada i la veritat, expulsada.

Quan l'oferta electoral dels partits es queda resumida en un titular insultant contra els adversaris, s'accepta tàcitament aquesta forma infame de comunicació. El polític moderat, assenyat, sucumbeix... i desapareix de l'escenari electoral. Recordi's aquí Miquel Iceta i el PSC quan hi va haver les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. Parlaven encertadament de pau i de concòrdia entre els catalans, però aquest missatge restà ofegat pel relat identitari dels independentistes i per la contundència verbal dels radicalment unionistes. Els tambors cridaven a combat.

Eleccions complexes, aquestes que ens arriben, però més complicat serà el seu resultat, segons se'ns diu i un servidor intueix. Veig llengües viperines en Vox, PP i Cs; petulància inabastable en ERC i JxCat, l'objectiu dels quals és anar a Madrid per aturar l'Estat, una ximpleria d'aquelles que fan història i que els expulsa definitivament de l'espai del catalanisme efectiu; un dejà vu d'anar a «cal notari» posat en la boca de l' Albert Rivera quan diu que mai faran president el líder del PSOE; i un Podemos, o com es digui, que sembla patir de geotropisme positiu, és a dir, enfonsament irremeiable.

La moderació, l'equilibri i el seny el trobo únicament en Pedro Sánchez. Els socialistes, també a Catalunya, fan un discurs constructiu i ens ofereixen l'únic relat sòlid, creïble i tolerant que aquests dies sento. I endemés, amb visió d'Estat quan diuen que el «problema català» s'ha de solventar fent política. No fan ús del bon nom de Catalunya per manllevar vots fanàtics i d'odi. Potser per tot això les enquestes els donen com a guanyadors. Tanmateix, ni el mateix director del CIS es creu la seva. És lògic: recull un 41 per cent d'indecisos. Vertigen i acrofòbia.