La reducció de la jornada laboral a les vuit hores diàries va ser una benedicció per als que en treballaven dotze i catorze. Gràcies al temps sobrer, la gent va dedicar-se a unes activitats que, fins aleshores, o s'havien de fer de pressa i corrents o simplement ni es tenien en compte. Tot d'una els ciutadans podien pelar cacauets o pèsols, amb parsimònia, i vagarejar, formar-se, apuntar-se a un club o jugar amb els fills. Després va venir la televisió. La imatge és una mica inexacta, és clar, però ja se sap que cap imatge no acaba de fixar, mai del tot, el riu de la vida. En tot cas es pot assegurar, sense escaldar-se, que la gent va disposar de més espai mental.

Hereu d'aquesta època i d'aquests avantatges, de vegades penso per pensar. Penso al vol. Tinc temps. I obro l'aixeta del cap i espero a sentir què en raja. És així que em vaig trobar pensant en la llengua castellana. Quan s'enfila amb gràcia, amb el domini desimbolt de les classes populars, el castellà saltironeja com una musiqueta agradable. Si l'empunya un poeta no gaire entotsolat, l'idioma de Sergio Ramos se't bressola a les orelles ?t'hi deixa una lleugera sonsònia. Als llavis d'un bon conferenciant, és solemne, útil, d'una plasticitat extraordinària. El castellà engolat i precís dels bascos, el castellà diminutiu i cantaire dels gallecs, la carnavalització dels andalusos, tan ben respirat pels altiplanaris i el castellà, urticant, que mastega la catalanor. Econòmic, d'elegància arcaica, llustrós a les boques dels lleonesos, salat a la dels madrilenys, el castellà és un idioma amb grans possibilitats. Gairebé infinites, si saltem a les excolònies del que se'n va dir l'Imperi Espanyol.

Pensava, i tot seguit vaig voler entendre per què el meu cap havia triat un tema tan recreatiu. Hi vaig caure. Feia dies que seguia el judici al procés català. Una setmana que els testimonis eren guàrdies civils, guàrdies urbans i policies nacionals. O sigui que feia hores que estava immers, d'oïda, en una modalitat única de castigar el castellà. Se'n podria dir burocràtica, però s'hi ha d'afegir un matís, perquè no em refereixo a la xerrameca fascinant i barroca dels jutges, de fiscals i advocats. Em refereixo al castellà mal trenat, amb repunts cretinoides, inflat de tecnicismes que ratllen la fraseologia de l'absurd, sense geni, insípid, dels cossos de seguretat de l'Estat.

A les faules i a les obres de teatre hi sol pul·lular un personatge més aviat baix de sostre, lacai, majordom, funcionari, un subaltern que de vegades, per aparentar més intel·ligència, o més professionalitat, mira d'elevar les idees a còpia de carregar el llenguatge amb refistolaments grotescos. De resultes s'empatolla, no sap ni què diu, com més s'hi posa més se li veu el llautó del seu gagaïsme congènit. I aquest és el castellà de la policia que declara al judici. Un desastre immens. Una pobretalla d'idioma, esperrucat, obedient ?de cap de suro. Una variant que el castellà esvelt de la gent lliure no suporta.