Ha començat la campanya electoral amb dues grans incògnites. La primera és la magnitud -major o menor- de la victòria del PSOE, a qui tots els sondejos donen com a guanyador. Aconseguirà els 130-135 diputats que li dona la mitjana de les enquestes? Seria un gran avanç respecte als 85 actuals, però quedaria encara molt lluny de la majoria absoluta de 175 diputats. Llavors, com aconseguiria Pedro Sánchez la investidura i amb quin tipus d'executiu governaria després?
Però el triomf socialista seria gairebé irrellevant si l'altra incògnita, la suma dels escons dels tres partits de dretes -PP, Cs i Vox- arribés als 175 diputats i poguessin pactar la investidura del líder del primer d'ells, previsiblement Pablo Casado. Però ara la majoria de les enquestes diuen que la suma serà insuficient. La d' El Periódico de Catalunya de dilluns passat els donava un màxim de 160 escons i l'últim tracking d' El Confidencial de dijous ho reduïa a 151. Si fos així -que està per veure perquè el nombre d'indecisos és molt alt, d'una mica més del 40% dels que diuen que aniran a votar- la dreta hauria tingut un gran fracàs. Qui en seria el culpable?
Des de setembre tant Pablo Casado com Albert Rivera, en dos discursos paral·lels, van insistir en la urgència d'unes eleccions immediates per fer fora Pedro Sánchez de La Moncloa i posar fi així tant a la seva desastrosa gestió com a les contínues cessions als independentistes catalans per mantenir-se en el poder gràcies al seu suport al Congrés. Com a la moció de censura. I van començar a exigir l'aplicació d'un nou 155 a Catalunya per posar fi als excessos de Torra. Era una actitud que tenia tendència a la polarització i la crispació: expulsar Sánchez per evitar la ruïna d'Espanya.
En aquesta dinàmica s'entén que el nou líder del PP no tingués després de les eleccions andaluses -en què el PSOE va perdre tota possibilitat de conservar el poder- cap inconvenient a garantir la investidura de Juan Manuel Moreno, el candidat del PP, amb un pacte previ amb Vox per acordar després un govern de coalició amb Cs. Tapava així el relatiu fracàs del PP, que proporcionalment havia perdut més vots que els socialistes, s'apuntava un triomf i llançava un missatge clar: fer fora Susana Díaz del Palacio de San Telmo, la seu de la presidència andalusa, era el primer pas per acabar amb Pedro Sánchez i el govern del PSOE.
Després, tant Casado com Rivera no van posar obstacles a anar de la mà amb Vox a la manifestació de la madrilenya plaça de Colón per protestar contra les noves cessions de Pedro Sánchez a l'independentisme -estava venent Espanya a terminis- per aconseguir el suport als seus pressupostos. Va ser el gran escàndol del famós i oblidat «relator», que va trobar ressò fins i tot en rellevants socialistes. Però Pedro Sánchez no va cedir respecte a negociar un referèndum d'autodeterminació i va convocar eleccions generals mentre començava amb tota normalitat el judici contra Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i companyia al Tribunal Suprem.
I llavors la dreta es va trobar amb un quadre canviat. Sánchez no havia cedit, la independència de Catalunya preocupava menys del que els seus líders creien -al 7 i l'11% dels espanyols en els dos últims baròmetres del CIS davant del 29% quan Rajoy va aplicar el 155- i les tres dretes s'havien enredat en un objectiu comú i prioritari: fer fora Sánchez per després destituir el govern separatista de Torra amb un altre 155.
Però al mateix temps el vot de la dreta, que sempre havia estat patrimoni únic del PP (el 2015 i 2016 ja hi havia Cs però com a frontissa liberal), s'estava trencant i dividint en tres. I en les enquestes, pels efectes de la circumscripció provincial, Vox robava més diputats a la dreta que vots al PP, ja que en moltes províncies (de tres o cinc diputats) no tots els vots a Vox obtenien escó. La conseqüència era que el PP havia de competir amb Vox pel vot de la dreta més extrema, o més espantada, i parar menys atenció al centre. I una cosa semblant -encara que amb menys intensitat- li passava a Cs ja que Albert Rivera no aspira ja a encapçalar un partit frontissa sinó a disputar al PP el domini de la dreta.
El resultat ha estat que, per l'objectiu venut com a prioritari de fer fora Sánchez, la dreta no ha parat atenció al vot flotant, poc militant, o al de centre, sinó que els tres partits han competit caïnitament entre ells per la caça del mateix electorat i exagerant els seus perfils menys oberts (o més sectaris). Així Casado s'ha trobat que la seva primera tasca era haver de compartir el menys possible els 137 diputats que Rajoy va tenir el 2016 amb els que li pren tant la irrupció de Vox com el creixement de Cs. El partit més gran de la dreta s'havia de defensar de les mossegades, pels dos costats, de Vox i Cs.
El balanç provisional és que segons l'últim tracking d' El Confidencial, el PP baixa de 137 a 70 diputats, Cs puja de 32 a 56 en un creixement que s'ha accentuat els darrers dies (potser per errors de Casado), i Vox passa de zero a 23 escons. La triple dreta es queda en 151 diputats quan la majoria absoluta és de 174 i el 2016 PP i Cs en van obtenir 169. Per a Casado la situació és dramàtica. El PP té tendència a la baixa i Cs a l'alça (la diferència entre els dos partits és ja molt petita, del 19,4% al 16% del vot) i a més la suma de les tres dretes queda molt lluny de la majoria necessària per investir-lo president.
Allò previsible seria doncs que Sánchez aconseguís d'alguna manera la investidura amb l'única alternativa d'unes noves eleccions, com li va passar a Rajoy el 2015, quan va tenir un resultat similar al que ara sembla que obtindrà Pedro Sánchez.
Casado ha fet un mal negoci perquè el seu tremendisme (no només sobre Catalunya) ha contribuït a alarmar una part dels seus electors que han pensat que si el líder del PP no tenia cap problema a pactar amb Vox amb l'objectiu de salvar Espanya, ells quedaven moralment autoritzats per votar directament Vox -partit nou i sense lligams del passat- amb la mateixa finalitat.
Però el 45% d'indecisos deixa una porta oberta. Aznar anirà per les terres de frontera per proclamar que, tot i que va dir que Santiago Abascal era un bon noi ple d'idees, votar Vox és ajudar el PSOE. I Casado insistirà que les matemàtiques no estan enfrontades amb el patriotisme i aconsellen el vot útil al PP. Veurem què passa el 28-A.
Potser el PP es va equivocar en apostar per algú que deia que Soraya representava un PP ideològicament desarmat pel moderantisme de Rajoy i que havia de girar a la dreta.
Ara, que el PP i Cs legitimessin Vox a la plaça de Colón va ser aprofitat per Pedro Sánchez, que davant el debat dels quatre líders a TVE ha preferit el debat a cinc (incloent Santiago Abascal) a Antena 3. Pragmatisme màxim. El possible tres contra un li preocupa poc perquè creu que inevitablement serà un dur combat entre tres per consagrar-se com el millor líder antisocialista. I que el soroll de tres nerviosos aspirants a salvar Espanya li deixarà lliure el paper del sensat governant amb objectius socials.
