El proper 28 d'abril tindran lloc unes noves eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat. El Govern central va declinar, finalment, convocar un «superdiumenge» per al 26 de maig, que hauria suposat un evident estalvi pressupostari, però que podia comportar votar en fins a sis (!) urnes de manera simultània en algunes comunitats: Parlament Europeu, Senat, Congrés, Parlament Autonòmic, Ajuntaments i fins i tot una sisena votació per als Consells Insulars a les Balears, per a les Juntes Generals al País Basc o per als «Cabildos» insulars a les Canàries, ja que aquestes entitats locals són d'elecció directa, a diferència de les Diputacions o dels Consells Comarcals catalans, on els diputats provincials i els consellers comarcals, respectivament, són elegits entre els regidors municipals dels partits més votats al territori corresponent.

En els últims anys, al Congrés dels Diputats, ha passat d'un hemicicle marcadament bipartidista a un altre de força més plural. Així, a les darreres eleccions de juny de 2016, el PP i els seus aliats d'Unió del Poble Navarrés, Foro Astúries i Partit Aragonès van ser la força més votada, amb el 33% de vots i 137 diputats, seguit del PSOE i els seus aliats de Nova Canàries amb el 22,6% i 85 escons. En tercer lloc Units Podem, la coalició formada per Podem, Esquerra Unida i Equo, juntament amb els seus aliats d'En Comú Podem a Catalunya, Compromís al País Valencià i En Marea a Galícia, que varen obtenir el 21,1% dels vots i 71 diputats, mentre el quart lloc va ser per a Ciutadans amb un 13% i 32 escons. Per la seva banda, els diversos grups nacionalistes, ERC-CatSí, CDC (llavors encara amb aquest nom), EAJ-PNV, EH Bildu i Coalició Canària - Partit Nacionalista Canari, van aconseguir en conjunt 25 diputats i diputades.

A Catalunya la força més votada va ser En Comú Podem (formada per Barcelona en Comú, EUiA, ICV i Podem), amb un 24,5% i 12 diputats, seguida d'ERC-CatSí, amb el 18,% i 9 escons; el PSC-PSOE, amb 16,% i 7 diputats; CDC, amb 13,9% i 8 escons; el PP, amb 13,3% i 6 diputats, i finalment Ciutadans, amb el 10,9% i 5 escons.

A les comarques gironines, finalment, ERC va ser el partit amb major nombre de vots, amb el 26,2% i 2 diputats; seguit de CDC, amb el 23,2% dels vots i també 2 escons; En Comú Podem, amb el 17,3% i un diputat, i el PSC, amb el 12,5% dels vots i 1 escó, mentre el PP, amb el 10,0% i Ciutadans, amb el 7,7% no van aconseguir representació.

En aquesta ocasió, les enquestes marquen una tendència que apunta a canvis significatius, amb els socialistes com la primera força a nivell estatal, tot i que sense majoria absoluta i amb l'interrogant de l'avenç de l'extrema dreta, mentre a Catalunya el primer lloc pot estar força més disputat entre ERC, PSC i els comuns, amb diferències significatives, un cop més, entre la Catalunya més metropolitana, on la victòria apunta cap a les forces no independentistes i la Catalunya interior, on els partits que aposten per la independència tenen sens dubte la seva principal força.

El greu conflicte entre unionisme i secessionisme, així com el procés que ha portat a la presó bona part dels principals líders independentistes, pot influir sens dubte en els resultats. Però tampoc seria just que es deixessin de banda temes tan importants com els drets socials, la igualtat de gènere o les reivindicacions ambientals, uns drets cada vegada més qüestionats pel neoliberalisme imperant a tota la Unió Europea, i del qual ni Espanya ni Catalunya se n'escapen, per més que el tema nacional hagi passat a un primer pla d'una manera tan accentuada.

El nostre sistema electoral, proporcional i sense barrera mínima de vots a nivell estatal, es veu sovint qüestionat, sobretot perquè les circumscripcions provincials més petites afavoreixen els grans partits. I, efectivament, és així, però si fem una comparació amb altres països, amb sistemes electorals diversos, ens podem trobar parlaments molt menys plurals que el nostre. Així, amb el sistema nord-americà, només PSOE i PP obtindrien representació, això si, amb el permís de les grans corporacions financeres i les seves milionàries aportacions. Amb el sistema britànic, més enllà d'un bipartidisme accentuat, el partit més votat a Catalunya (que va ser En Comú Podem a les dues anteriors eleccions) podria quedar-se amb la pràctica totalitat dels 47 escons en disputa. Amb el sistema alemany, finalment, la representació dels partits que no obtinguessin un 5% de vots a nivell de l'estat, cosa que tan sols superen PP, PSOE, Units Podem i Cs, seria absolutament residual.