Avui ja no queda gairebé ningú que faci cas a les preses de posició de la jerarquia de l'Església catòlica. La gent s'ha acostumat a prendre les seves pròpies decisions en la vida quotidiana i, d'altra banda, la secularització ha continuat amb la seva marxa imparable. Ara mateix, aquest informe que s'ha fet públic sobre la laïcitat en xifres de l'any 2018 ens fa saber que, a Catalunya, nou de cada deu casaments ja són civils i que, entre els joves entre 18 i 24 anys, la meitat es declaren no creients. Ha estat, realment, un canvi social extraordinari. Finalment, si per alguna cosa l'Església ha ocupat darrerament els titulars dels mitjans d'informació no és pas per la defensa dels valors que li haurien de ser propis, sinó per escàndols que acaben d'allunyar-la encara més d'una societat que ja no acceptarà mai més determinades conductes.

Aquest és el panorama, però així i tot encara hi ha sectors de l'Església espanyola que, de cara a les eleccions, es consideren en l'obligació de pronunciar-se sobre qüestions de la política i de la moral, situant-se al vell mig d'una controvèrsia que ja té els seus mecanismes de debat i de decisió en l'esfera pròpia d'una societat democràtica. És cert que, darrerament, la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), ben escarmentada, es resisteix cada vegada més a mirar d'orientar el vot dels catòlics amb una nota oficial. Però davant aquesta actitud preventiva, mai no falta algú que s'atribueix el dret i el deure d'assumir aquest paper pel seu propi compte, fent-lo passar com a doctrina oficial de l'Església.

Així, fa pocs dies, el portaveu de la conferència episcopal i bisbe auxiliar de Valladolid, Luis Argüello, va pensar que, a manca d'un pronunciament oficial, bé podria ell mateix prendre posició per mitjà d'un article signat a la revista Ecclesia, òrgan oficial de la CEE. De l'article ens n'interessen particularment dos aspectes: d'una banda, un decàleg d'indicacions per als votants; de l'altra, un punt de vista sobre Catalunya. Pel que fa al primer, i enmig de declaracions que, de tan genèriques com són, podrien ser acceptables per tothom, invita els electors a tenir en compte que el partit que es disposen a votar defensi, entre altres coses, el matrimoni entre home i dona, la «dignitat sagrada» de la vida humana o el dret dels pares a escollir el model d'educació. Fins aquí res que no hàgim sentit moltes vegades.

La novetat rau en el seu pronunciament sobre la situació de Catalunya, i aquí és on l'article del bisbe ensenya l'orella d'una manera ostensible. Per començar creu que un dels problemes és que, en la situació actual, «s'entronitzen els sentiments i es reclamen com a drets». Dit d'una manera més clara: opina que la percepció de la identitat catalana i els greuges que els catalans acumulem respecte de l'Estat espanyol pertanyen a un àmbit merament sentimental, i que és un abús convertir aquestes sensacions subjectives en una reclamació de drets. Es conclou, doncs, que hauríem de guardar en la nostra percepció més íntima els nostres sentiments i deixar de banda unes reclamacions que, pel que es veu, no ens pertoquen com a drets exigibles.

Però la frase que s'emporta la palma de l'article és aquesta: «L'anomenat dret a decidir no és moralment legítim en si mateix, ja que suposaria l'absolutització de la voluntat de poder desvinculada de la moralitat del contingut de la decisió i del marc social i institucional on es prenen les decisions». Vet aquí, doncs, que la moral predicada per certs sectors de l'Església penetra en l'esfera política i resol que la voluntat dels catalans, lliurement i democràticament expressada, no és legítima. I què vol dir la «voluntat de poder»? Es tracta potser d'un anhel que només es troba en els catalans sobiranistes i no en els nacionalistes espanyols? Que té a veure la moralitat amb una aspiració col·lectiva que simplement propugna un nou àmbit de sobirania política tan lícit com el que hem conegut fins ara? En el pla moral, no és tan lícita la defensa del regne d'Espanya com la república catalana? Per què?