Retrocedim dos mesos. Una multitud es congrega a la plaça de Colón, de Madrid, a favor de la unitat d'Espanya i els líders de les tres dretes ( Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal) es fan una foto conjunta i els falta temps per demanar un avançament de les eleccions generals al president del Govern, Pedro Sánchez. Cinc dies després (i després de perdre el suport dels independentistes catalans per tirar endavant els pressupostos), Sánchez convoca comicis per al 28 d'abril.
Si fem l'esforç de recordar l'estat d'opinió existent llavors (dos mesos després de les eleccions andaluses), tot apuntava que es podria produir, en l'àmbit del conjunt d'Espanya, un pacte de les tres dretes que tragués Sánchez de la Moncloa. Doncs bé, només cal veure els sondejos de març i del que portem d'abril per apreciar que el clima és totalment oposat: tant enquestes privades com l'injuriat CIS apunten a una clara victòria del PSOE, que podria permetre's el luxe de pactar a esquerra (Podem) o dreta (Ciutadans), sense necessitat de recórrer a nacionalistes bascos o independentistes catalans.
I aquí rau l'únic perill a què s'enfronten els socialistes, en campanya. Que el segur i aparentment confortable triomf que li auguren els sondejos condueixi, el «dia de la veritat», a una mobilització insuficient dels seus i generi l'escenari que ningú preveu, a hores d'ara: que les dretes puguin sumar majoria absoluta. Tal com li va passar a Susana Díaz, al desembre.
Un motiu per sospitar (i que hauria de preocupar a PP i Ciutadans): l'enorme mobilització que està aconseguint Vox en els seus mítings... i que no apareix de forma clara en les enquestes. Així que sí, tot està més obert del que sembla.
