16 de abril de 2019
16.04.2019

Espanya, la història d'una frustració

16.04.2019 | 00:59

Espanya va néixer com un imperi colonial transatlàntic i la pitjor part de l'aventura expansionista no foren els seus escassos resultats, sinó la gran ocasió perduda de crear una administració eficient, que fos capaç de bastir una cultura integradora dins la Península.

La frustració d'Espanya es deriva d'haver volgut ser l'imperi més gran i poderós que també fos alhora modern i eficient.

Per complementar els dos nostres anteriors articles sobre la II República i la guerra a Espanya i Catalunya, hem llegit l'extraordinari assaig España: La historia de una frustración de l'economista i politòleg català Josep Maria Colomer que actualment està afiliat a la universitat de Georgetown.

Aquest darrer llibre del professor Colomer, publicat per Anagrama, és un rigorós estudi fet per un especialista de les ciències polítiques que, d'una forma historico-empírica erudita, a partir de la lectura de cites dels més importants historiadors, sociòlegs i analistes de la història d'Espanya analitza tot el procés, començant amb la idea d'unitat territorial peninsular formulada pels reis catòlics i continuant, amb la creació de l'imperi, fonamentalment per dos monarques, Carles V i Felip II.

L'autor evidencia la manca de finançament del projecte hispànic i la incapacitat de crear una administració moderna i eficient, dos trets imprescindibles per tal de governar amb garanties uns immensos territoris escampats en quatre continents.

La manca d'un autèntic estat-nació potent es va suplir amb una maquinària militar-clerical imperial que, a mitjà termini, fou la causa que dugué Espanya a la fallida econòmica, una decadència que es va començar amb la pèrdua de territoris primer a Europa i després a Àsia, Àfrica i, sobretot, a Amèrica, que va culminar essencialment amb el famós desastre del 98.

Tot el que els àustries havien aconseguit, els borbons ho varen dilapidar, i després del 98, ja només varen quedar les possessions africanes que el general Franco va acabar d'esbandir quan va cedir les possessions del Magrib i el Sàhara occidental al rei del Marroc i va concedir la independència a les antigues colònies de Fernando Poo i Río Muni perquè formessin el 1968 l'actual estat de Guinea Equatorial.

Fins aleshores, i durant segles, la metròpoli s'havia vist obligada a mantenir unes tropes colonials en unes terres llunyanes on sovint es produïen revoltes de caire sobiranista que els militars havien de sufocar. Els anomenats indígenes lluitaven contra Espanya, però sobretot també contra les oligarquies locals i l'església, dos pilars fonamentals del colonialisme hispànic.

Però no va ser només la monarquia, les dues repúbiques també varen fracassar en l'intent de modernitzar Espanya i així, al llarg de tot el segle XX, les velles classes dirigents hispàniques i les febles burgesies locals tenien pànic als nous i cada vegada més organitzats moviments obrers que impulsarien el socialisme i l'anarquisme reivindicant, fonamentalment a través dels seus sindicats, millores socials i salarials.

El vell estat decimonònic afrontarà aquests reptes fonamentalment afavorint diversos pronunciaments i cops d'estat protagonitzats pels militars però finançats pel gran capital.

A l'època de la II República, els terratinents, conservadors espanyols i l'església més rància es varen valer de la CEDA i polítics com l' Alejandro Lerroux per tal de frenar els avenços, en clau progressista, que plantejava la república. Aquesta mateixa república que tenia aspectes positius i modernitzadors va ser la mateixa que va reprimir de forma ferotge la insurrecció d'Astúries i que va empresonar, després dels fets d'octubre, tot el Govern català el 1934.

Tot això ens porta a reflexionar que quan Espanya va perdre gairebé tot l'imperi, a finals del segle XIX, molts espanyols s'adonaren que com que no havien posat al dia les seves estructures, no sols es trobaven que no tenien un autèntic estat, sinó que tampoc tenien una nació cohesionada i, el que és més greu, tampoc tenien una unitat de mercat com sí que tenia per exemple França, que sí havia fet la revolució burgesa destruint els privilegis feudals de la noblesa i l'església que, a Espanya, han estat hegemònics fins ben entrat el segle XX.

És per això que fins i tot a la dictadura franquista, l'església, l'exèrcit i la judicatura foren uns pilars fonamentals del règim que es varen resistir tant com varen poder a qualsevol reforma promoguda fins i tot des del mateix règim sorgit del 18 de juliol.

I acabem amb J.M. Colomer fent la següent síntesi antològica de la realitat historicosocial espanyola des de la reinstauració de la democràcia.

Després de la mort del dictador s'inicià una transició sense ruptura on es crearen uns partit oligàrquics que s'han anat repartint el poder els darrers 40 anys atès que comparteixen molts interessos i portes giratòries.

No cal oblidar que, llevat de Catalunya i el País Basc, els dos grans partits han portat la lluita política a l'anomenat tauler autonòmic on s'han instal·lat baronies territorials que, amb la seva inoperància, també han afeblit a l'estat central provocant unes discussions, picabaralles, greuges i revoltes contínues.

Josep Maria Colomer atribueix tots aquests problemes al fet que les frustracions generals del feble Estat espanyol van sorgir de les ruïnes de l'antic règim i de les reminiscències imperials que crearen un estat dèbil que sustenta una democràcia encara molt perfectible.

Això és, en poques paraules, la història de l'Espanya moderna. L'única esperança que ens suggereix Colomer és que l'Estat aprofundeixi la seva participació a la Unió Europea i que les futures reformes constitucionals s'encaminin a la creació d'un espai supranacional que ens meni cap als Estats Units d'Europa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook