Allà on la roba s'aconsegueix fàcilment, serveix per comunicar, encara que la transmissió d'informació mitjançant la indumentària no entén de fronteres ni civilitzacions ni èpoques. L'abundància en l'oferta actual permet mentir sense problemes. Així, hi ha qui juga amb els seus anys, el seu ofici, el seu estatus i fins i tot amb les seves proporcions o el seu sexe. La tasca dels creadors, en equilibri entre l'art i el negoci, és propiciar aquestes experiències. Els clients projecten les seves fantasies sobre les col·leccions. I si cal violentar principis i harmonies -amb talles, colors, volums, etc.-, es destrueixen els límits i es continua endavant. No obstant això, hi ha una propietat que roman aliena a mentides i artificis: l'elegància. La moda, compresa com la preferència pel gust sobre la necessitat, va sorgir a l'Europa de finals del segle XIV. Les variacions en les vestidures s'explicaven per factors econòmics i socials, no per raons estètiques. En l'instant en què es pot triar, entra en escena l'elegància. La democratització del disseny i l'extensió dels establiments low cost han possibilitat que l'exercici del bon gust sigui independent del poder adquisitiu i l'edat. Per sort per al consumidor comú, un vestit de Louis Vuitton o unes sabates Louboutin no garanteixen l'elegància... Encara que ajuden, sens dubte.
