Podem caminar tranquils?

Mireia vidal ramirez GIRONA

Tot semblava apuntar que l'altre dia seria un dilluns normal, que podria treballar amb normalitat i desenvolupar la jornada laboral sense alteracions.

Sobre les 12-12.30 del matí, s'efectua un tall d'internet a la nostra companyia, que m'inhabilita per poder treballar, i no dubto a caminar fins a l'establiment en el qual vaig contractar els serveis telefònics.

En abandonar la feina i caminar 7 metres pel carrer Nou en ­direcció Jaume I, noto una estranya sensació al peu i cama drets. Em giro i era la roda d'una bicicleta, i dic: «Escolta, ves amb compte!».

Desencadenem una baralla verbal debatent si el carrer Nou és carril ciclista o no.

La cosa comença a escalfar-se de valent i, jo, sense dubtar, en veure un agent de la Policia Local, m'hi apropo i li explico els fets.

El ciclista no cessava de dir-li a l'agent que m'ho estava inventant tot.

Com puc demostrar que és cert? Li ensenyo la sabata amb la roda marcada.

L'agent, sense interessar-se gaire pel meu estat físic, em diu: que si estic be físicament, «arreando», i que el ciclista té raó, que els vianants no poden caminar pel carril central.

Arribo al semàfor i veig el ciclista fent el mateix a un altre vinanat i li dic «quina tela, eh! Quina tela!».

Atura la bicicleta i em crida paraules molt mal sonants i desagradables. Tot el carrer era ple a vessar. Em cauen les llàgrimes de la ràbia.

Torno a la feina. Veig els Bicívics de l'Ajuntament per a casos així. No es poden creure els successos i m'ajuden a donar-me informació de com gestionar els fets.

Avui he posat una queixa que acabarà en res. Jo estic en edat àgil però penso en tanta gent gran que tenim passejant tranquil·la pels carrers de Girona i que se senten impotents envers les bicicletes.

A Girona tenim un problema amb la gent: mal educada, descarada i, en resum, incívica.

Eleccions frustrants

Miquel Mompió i Azemar Riudarenes

Pentino cabells blancs, per tant vaig votar la Constitució del 78, a una democràcia en transició i sense ruptura, amb una monarquia parlamentària, però tot plegat resulta una democràcia aigualida. I el record que tenim de la República tampoc no és massa positiu.

Hem anat passant eleccions municipals, autonòmiques, generals, europees i cada vegada hem anat perdent qualitat política. En els moments actuals i veient els candidats, a municipals, generals i europees, quedo frustrat de veure la falta de seriositat, d'educació, de talla política respecte a la persona i la quantitat de bajanades, de mentides i d'insults dels candidats, em fan venir ganes d'abstenir-me d'anar a votar, però per un dret que vam recuperar fa 40 anys, una vegada més el vull exercir.

Estem veient que els González, Guerra i Aznar, etc., etc., etc., surten de la vitrina de la història per venir a predicar, quan ells són part del descrèdit que ha que anat perdent Espanya.

Al principi tothom feia pinya per millorar el país, deixant de banda colors, partits i banderes. Era per vocació; en canvi avui s'ha fet una professió de la política, un modus vivendi que és el que els mou, hi ha una quantitat important de població que necessita ajuda social, però els candidats no els tenen gaire en compte i prometen veritables utopies que aquest país no pot donar, sols van per l'insult de l'altre, i si no, com a últim recurs, atacar Catalunya. Quanta raó te el Sr. Cayo Largo quan diu que no podem deixar que Catalunya se'n vagi. No tinc cap il·lusió per les eleccions que venen per els candidats d'allà i pels d'aquí (no són capaços d'anar junts) però exercir el meu dret, sí, aniré a votar en consciència i totes. Mirant l'honradesa i la credibilitat de les persones.

Déu o ciència

Joan BoronaT Lecha Blanes

Els dies de Quaresma, col·loquen el Sant Crist de Lepant de la catedral de Barcelona on la gent el pot veure més de prop. Jo creia que els que estaven venerant el Sant Crist haurien de ser gent de pau, però la meva sorpresa va ser que, acostant-me per fotografiar-lo, un grup de devots que estaven asseguts prop de la imatge (resant parenostres?) es van abalançar a pocs centímetres de mi, tot recriminant-me de manera amenaçant que no es podien fer fotografies, la qual cosa és certa, però per això hi ha el servei de seguretat del temple. Per un moment vaig pensar que si no em portaven a cremar al mig de la plaça de la catedral, va ser perquè no es poden fer fogueres fora del temps de revetlles.

No vaig poder apreciar, degut a la foscor, si les seves expressions facials eren d'odi, com les dels que van atacar, papereta a la mà, els defensors de la llei l'1-O. Toco aquest tema perquè l'11 d'aquest mes, un article d'en Salvador Sostres -«Els forats negres»- em va trasbalsar, en comprovar com aquesta gent que presumeixen de creients i prediquen tant l'existència de Déu poden vomitar tant d'odi, com acostuma a fer aquest articulista. No li discuteixo si els forats negres semblen el cul d'una mona o un donut; li contradic que no creure en Déu comporti creure en qualsevol altra cosa, i que això sigui un drama. Potser és ell qui no creu en l'esperança, la llibertat, la pietat i en l'amor. És molt perjudicial per a la societat que aquesta gent es creguin que poden fer tot el mal (el que ells en diuen pecats), i després, ficant-se en una mena de cabina ­telefònica, algú els perdonarà tots aquests mals que han fet o dit. Potser és en Sostres qui té l'ànima (jo diria els sentiments) de paper d'estrassa i a qui li borda el gos. Esperem que un dia no quedin persones així al món.