17 de abril de 2019
17.04.2019

El partit de l'abstenció

17.04.2019 | 00:44

Arran de les eleccions andaluses, quan molta gent no s'acostà a les urnes per dipositar-hi el vot, s'encunyà la locució «partit de l'abstenció», que defineix la gernació, cada cop més multitudinària, que no se sent concernida per les convocatòries electorals, ni generals, ni autonòmiques, fins i tot afecta les municipals en les grans ciutats.

En els països de democràcia ben assentada i de model bipartidista l'abstenció és molt elevada i s'interpreta no com un senyal insà de desinterès sinó com un signe robust de confiança en el sistema i de bona salut mental dels electors.

A les últimes eleccions celebrades, les de la Junta de Andalusia, l'abstenció va ser molt alta, un 41%, i molts diaris en el titular de portada destacaren que «el partit de l'abstenció» havia guanyat les eleccions. Ràpidament el PSOE de Susana Díaz, com Podem de Pablo Iglesias, clamaren que l'abstenció els pertanyia i anunciaren que els que no votaren, si ho haguessin fet, haurien posat una papereta a favor del seu partit.

S'especulà llavors i van aparèixer conjectures intentant escatir la renúncia a votar tan nombrosa; s'imposà la idea de la confusió mental dels electors, la desgana i afartament i el desencís polític. Va ser en aquestes eleccions quan VOX va donar la sorpresa i dels 2 escons que li pronosticaven les enquestes en va treure 12, un escandalós i inquietant 10,97%. Un cop més es van posar en evidència les ineptes empreses, cada cop més matusseres, que es dediquen a vaticinar amb enquestes incertes el resultat electoral.

(Un amic meu m'ha exposat una teoria; viu obsessionat per l'estat del temps i s'enfada amb els errors sovintejats que cometen els encarregats d'anunciar-lo des de la TV3. Creu que els homes i dones del temps es lloguen a fer prospeccions electorals i l'espifien com és habitud).

Alguns partits no han pogut dissimular les dificultats per tancar la llista electoral per a les generals o les municipals. Han fet fitxatges penosos que evidencien l'escassedat de militància carismàtica i han anat al mercat per aconseguir un nom sonor i popular. Aquestes entrades forànies a la candidatura resulten massa forçades i violentes i només ressalten la manca d'organització del partit: improvisació i poc treball pausat i eficaç.

Els ciutadans desaproven aquests fitxatges d'individus poc coneguts i que el partit aureola amb mèrits extravagants o càrrecs en empreses que ningú coneix, fins alguns simpatitzants observen amb disgust aquestes maniobres. La confusió no és electoral, la gent vol partits segurs, travats, resolutius, ben liderats i que sàpiguen transmetre missatges de confiança i ideològicament de centre. Tinc amics amb el vot decidit de cara a les municipals, però no saben qui votar a les generals.

Què passa amb VOX i els generals que figuren a les seves llistes? Es magnifica la presència de VOX? VOX insisteix baladrejant que s'han crebantat les bases de la convivència i que estem a punt de garrotejar-nos, tot això afavoreix el PSOE i Podem. Així doncs, hi ha un interès a atemorir la gent perquè es mobilitzi contra els partits, com el PP i Cs, que podrien pactar amb VOX.

Els eslògans en cada elecció van perdent qualitat literària i imaginativa, més xarons i cursis. Em diverteix si un partit, per exemple el PSOE, surt amb una frase cridanera i amb un vídeo de campanya, que provoca que el seu rival, el PP, contraataqui amb un nou vídeo mofant-se'n tot trabucant la frase o les imatges. Com fan el Partit Republicà i el Partit Demòcrata estatunidencs. L'ocurrència de manllevar al film ensucrat Titanic la frase: «Haz que pase», que ressona al crit il·lusionant de l' Obama: «Yes we can» genera molts acudits. Tot això destaca la manca de creativa en general, fins l'extrem que en Manuel Valls ha recuperat el mot canvi de l'any 1980: «La Barcelona del cambio».

Hi ha una tendència segons les incertes enquestes que el PSOE sigui el partit més votat (segons l'optimista CIS, 138 parlamentaris), però amb escons insuficients per formar govern i necessitarà el fulcre d'altres partits, com Podem o els nacionalistes. El PP decau i passa de 137 d'en Rajoy a 86, que em sembla excessiu.

S'ha discutit molt en sociologia si anunciar que un partit serà el guanyador té un efecte motivador o desanimador. Uns opinen que alguns individus, convençuts que guanyarà el seu partit, pensen que no cal votar-lo i s'abstenen, altres, emperò, consideren que no perjudica sinó que estimula a triar-lo perquè tothom vol que el seu partit guanyi. El meu germà Francesc repartia el vot, per les Corts de Madrid optava per un partit progressista i pel Senat, un de conservador. Ho feia per equilibrar, perquè el que guanyi s'enfrontés amb una oposició consolidada.

A Catalunya el sondeig per les generals assenyala que ERC puja molt (14-15) seguit pel PSC (12). El gran perdedor és En Comú Podem, que de 12 passen a 7-9 i JxCat n'obtindrien 5-7. Segons els sondejos hi ha aproximadament un 40% de votants que no saben quin partit premiaran. S'hi sumen la indecisió als que s'abstenen per inèrcia o per desencís, el partit de l'abstenció tornarà a guanyar.

José Enrique Rodó escrigué: «Els partits polítics no moren de mort natural, se suïciden». Des que hi ha democràcia per diverses i a vegades inversemblants raons hem vist esfumar-se dos partits guanyadors: UCD i CiU; altres de minoritaris com el PC, l'UPyD de Rosa Díez s'han engrunat i ja no sé on trobar-los, i altres com l'AP es va transformar en PP. Es mantenen sencers el PSOE, el PNB i ERC, els tres més històrics.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook