Ens recordem de santa Bàrbara quan trona. O del nostre patrimoni artístic i cultural quan veiem cremar el dels nostres veïns. El devastador incendi de la catedral de Notre Dame de París -que forma part també de l'imaginari de tots els europeus- ha reobert un munt de debats que havíem deixat a mitges o que, senzillament, no volíem abordar. A França són moltes les veus que ara s'han alçat per denunciar el lamentable estat de conservació en què estan moltes esglésies. La crítica resulta tota una paradoxa quan s'apunta que les causes de l'incendi, tot i que accidentals, estan relacionades amb les obres de restauració de la catedral de de París. I aquí? Tenim la certesa que els temples més emblemàtics, esglésies i catedrals, estan gaire millor? Emmanuel Macron va estar ràpid quan es va posar al capdavant de la mobilització per impulsar la restauració i fer renéixer un dels símbols de França, però no li quedava una altra opció ja que n'és el propietari des que la República va expropiar les catedrals de l'Església, que només està autoritzada a utilitzar-les per al culte privat. La difícil gestió de la idea de laïcitat ha evitat, entre altres coses, que s'hagi invertit decididament en el manteniment de tot aquest patrimoni i ara ha calgut apel·lar a l'orgull (a la gradeur) per posar remei al mal que es podria haver evitat. A casa nostra les administracions són cada cop més reticents a fer aportacions per al manteniment dels temples amb la idea que és responsabilitat principal d'una Església que no disposa de recursos suficients i té altres prioritats. L'incendi de Notre Dame hauria de comportar una onada de solidaritat, tal com ha demanat França, però sobretot una acció responsable.
