En pocs dies s'han sabut dues notícies que són veritables revelacions: una, un estudi de científics de Harvard sobre la detecció d'un objecte interestel·lar que travessa el sistema solar i podria ser una sonda enviada per una civilització alienígena; l'altra, la històrica primera fotografia d'un forat negre, que culmina anys de recerca per a la constatació visual de la seva existència. Convé aturar-s'hi, repetir-ho: un objecte a l'espai d'incerta procedència, que no és ni un cometa ni un meteorit, i la imatge d'un fenomen que fins fa poc només permetia imaginar-se com era. Ambdues coses tenen molt a veure amb els vells anhels de la nostra espècie, cristal·litzats en infinitat de relats de ciència-ficció i també en els nostres somnis infantils més arrelats. La possibilitat que no estem sols, que interessem algú més enllà dels nostres límits racionals, l'existència de formes de vida que obrissin la nostra percepció de l'exterior. Els enigmes de l'espai i el temps, la idea de viatjar més enllà de qualsevol frontera, el trencament de la concepció unidimensional de la realitat. Sempre que apareixen, aquestes notícies són tractades amb sorpresa però també una certa lleugeresa, se'n parla però també es relativitzen, són acotades a la miscel·lània de la informació i al final acaben guardades en un calaix imaginari d'exotismes quotidians. Les veiem importants, sí, però no prou com perquè afectin el nostre dia a dia, i les convertim en anècdota, en apunt immediat, com si no acabessin d'anar del tot amb nosaltres. I és un error. Insistim a veure-ho com un petit pas, com una demostració conjuntural de les nostres habilitats col·lectives, però en realitat són molt més que això: són fets i esdeveniments que projecten els nostres universos cap a l'infinit, que diuen més de nosaltres que algunes de les coses que prioritzem de la informació diària. Ja no només perquè somiar amb els mons exteriors és tan legítim com necessari, sinó perquè ambdues notícies representen la capacitat de la nostra espècie d'anar més enllà d'ella mateixa, de transcendir el conformisme i llançar-se a la consecució d'allò aparentment impossible. Si som capaços de detectar un objecte interestel·lar que no sabem catalogar, si podem aconseguir la imatge d'un forat negre, també som capaços de torpedinar totes aquelles coses de la immediatesa que ens tornen fràgils i recelosos, que ens impedeixen mirar més enllà dels melics virtuals. El camí que va de llegir la notícia en un mòbil i aixecar la vista cap al cel és la millor metàfora de tot plegat: aquests descobriments ens recorden que anar capcots no és la solució a res, sinó que és alçant-nos que podrem saltar tots els obstacles.
