Cartes

PAQUITA TATXÉ OLOT

L'equip de govern que ens mana, manen per a ells no per al poble.

Les actuacions que fan no consulten al poble si estan d'acord o no, van a la seva.

N'esguerren moltes, però ells en passen, només perjudiquen.

Si fossin honrats en publicar els pressupostos, publicarien el que cobren ells, així veuríem si serien elegits o no. A més, s'hauria de mirar que tenen quan entren i què tenen quan surten.

Els hi recordem que el polígon de St. Roc és un polígon petit, on ja amb aquesta última empresa que s'hi ha posat que fan maniquís ocupen tots els aparcaments dels carrers.

Abans que aquests ja hi havia moltes emprese amb molts treballadors. A l'avinguda Gaudí ja no n'hi caben més.

El regidor de la via pública i de la policia, en Gelis, és un personatge que sap passar la safata, li recordaré que fa molt temps amb el tema dels camions durant 5 mesos vam tenir els motors de 7 camions engegats tots els dissabtes tarda i nit i diumenges.

Es va demanar que es canviessin de lloc i no els hi va donar la gana, això és tenir escrúpols i falta d'humanitat, perquè fins i tot retrunyia el coixí del llit, tots els veïns deien el mateix.

Ara actualment volen arreglar els aparcaments d'aquesta zona inclosa l'avinguda Gaudí, ara veurem què faran.

Aquesta gent no tenen paraula, van fer una reunió amb els veïns de l'avinguda Gaudí i havien de pintar una ratlla per no aparcar els camions i no els hi va donar la gana, vaig haver d'anar a un judici que vaig guanyar i ho van haver de fer.

Quina classe política gasten!

Immigració i demagògia

Josep Baella Isanta Girona

Des que Caín va matar Abel, la història de la humanitat és una història sanguinària d'abús de poder. Castella, al segle XVIII, es va erigir com a legítima hereva de la Hispània romana. La societat catalana, generadora de riquesa, ha estat capaç d'il·lusionar i d'integrar la immigració, malgrat les ingerències contínues d'un estat que no tolera una cultura diferent de la castellana.

A Göbbels se li atribueix la frase: «Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat». Això es el que acaba passant si no denunciem les falsedats històriques, lluitant contra aquest abús de poder, i exigir al nostre cos acadèmic bel·ligerància envers la demagògia i manipulació histórica. Sàpiens ens en mostra algunes: «Catalunya mai no ha estat una nació. Catalunya no ha estat mai sobirana perquè pertanyia a la Corona d'Aragó. Amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola. Catalunya no ha tingut mai un exèrcit propi. Catalunya és bilingüe des del segle XV. Els catalans no van perdre res amb la derrota del 1714. El castellà mai no ha estat una llengua d'imposició. Franco va ser clau en la industrialització de Catalunya, etc.».

Setmana Santa, temps per a la reflexió

Lluís Torner i Callicó girona

Enguany, la Setmana Santa ens cau ben a prop de la Diada de Sant Jordi i alhora d'un nou període electoral, de caràcter nacional i al cap de poc municipals. Això fa que les reflexions que ens venen al cap siguin diverses. Per un costat les dels que ens agrada seguir les tradicions, pròpies d'aquests dies, bé siguin des de la vessant de les creences religioses, o de les purament socials o folklòriques, a les quals ens plau prendre-hi part. Mentre que, per altre costat, cada vegada més, hi ha els que aprofiten per fer algun viatge, i gaudir d'altres horitzons. Enguany, però, tant els uns com els altres, tenint en compte la propera convocatòria a les urnes, en uns moments molt controvertits, vulguem o no, tindrem els nostres pensaments posats en quins dels polítics que es presenten mereixen donar-los confiança, per atorgar-los el vot.

Al principi de la democràcia, escollir candidats era molt més fàcil, no hi havia massa a escollir, esquerra, centre o dreta; avui amb la quantitat de partits, que han anat sorgint, amb formes de pensar ben diferents, alguns amb programes gairebé antagònics, ens ho posen molt difícil. A més, hi ha un aspecte que sap molt greu, que és veure com n'hi ha que no dubten en criticar durament als altres, per fer-se veure ells, fins de manera no massa ortodoxa, autoproclamant-se com a salvadors de la pàtria.

Sigui com sigui, aprofitem aquests dies sants per fer meditades reflexions, amb honestedat i a consciència, sense deixar-nos portar per profetes del desencontre. Deixem que sigui el seny i l'ordre, el que guiï la nostra voluntat. És el nostre parer.

Notre-Dame i la Catedral de Girona

Mateu Frigoler Teixidor Canet d'Adri

La Catedral gironina mai podrà patir la catàstrofe de la Notre Dame parisina. La coberta de la Catedral de Girona és una autèntica maravella orgull de l'antiga construcció catalana. Les més de seixanta voltes de quatre punts que la soporten, amb pilars, arcs de pedra i rajol massís, són una mostra de la saviesa d'aquells mestres d'obres que durant tants anys va poder gaudir el nostre país. És una llàstima que la majoria de gironins no coneguin aquest espai entre la gran volta i la teulada de la nostra admirada Catedral. Fa molts anys que es parla d'instal·lar un ascensor per pujar fins el campanar, i poder admirar aquestes intrincades «golfes» potser úniques al món.

A la dècada del 60, el Bisbe Josep Cartañà va decidir emprendre unes grans obres a la Catedral. Restaurar tota la teulada i acabar la façana principal amb la construcció dels set finestrals amb arcs rebaixats i la cornisa. L'obra la va encarregar al millor mestre d'obres de Girona, en Ricard Fina Melció. Ajudat per altres companys constructors, en Marcel Jornet de Fornells, i en Josep Frigoler de Bescanó, va empendre unes obres que, amb la precarietat de mitjans d'aquell temps, es podia considerar una odisea. Va èsser seva la invenció d'una grua que col·locada sobre la gran volta, pujaria els blocs de pedra per formar la nova cornisa. Pedres ja treballades per mà dels picapedres amb un pes de 2 i 3 tones,varen ésser colocades en el seu lloc exacte, gràcies a la singularitat de la grua i el seu original sistema d'anclatge. Ricard Fina es pot dir que va ésser l'home que va donar per acabada la construcció de la Catedral de Girona.

La nostra ciutat està farcida de plaques que conmemoren les cases i carrers de molts il·lustres ciutadans gironins. En Ricard Fina Melció també es mereix aquest reconeixament. En una cantonada de la façana de la Catedral que ell tant va estimar, seria bo que tothom hi pogués llegir en una sencilla pedra, el nom del seu últim i gran mestre d'obres.