La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'animalisme va ser a casa d'una bona amiga. Tenia dos gats tan farcits que no es podien moure del sofà. M'alliçonava sobre les bondats de tots els animals mentre acariciava els seus i deia: «Ai, pobrets!». Per menjar o anar al caganer, la mestressa els traslladava fent de grua. He conegut d'altres animalistes amb el mateix perfil, com aquell que tenia un gos de les neus tancat en un 5è 2a. Potser és perquè m'he fet més animalista que ells, però em sembla que això que fan és la pitjor de les tortures, si no és que la felicitat és estar-se tot el dia escarxofat al sofà mirant la tele. És el drama dels elefants, que viuen al carrer, sense wifi ni calefacció. Del tracte amb les mascotes, «que són millors que les persones», s'ha saltat a l'activisme contra tots els que mengem carn, com si traméssim d'amagades de cruspir-nos el periquito de casa. S'ha arribat a l'extrem de produir galetes veganes per a gats, com si la passió que mou els felins fos caçar pastanagues. Que tampoc les bèsties es cacin entre si, és una utopia que funciona en l'idealisme dels desvagats de ciutat ja que a pagès, tots i cadascun dels que hi viuen tenen una feina a fer. Els vídeos a Facebook on veiem lleons abraçant-se a una persona o protegint altres espècies de ser caçades, representen una raresa, no la norma.

És ben cert que ara mengem massa carn, gairebé a diari, comparat amb fa tot just quaranta anys enrere, quan només en preníem un cop per setmana i mai els divendres. L'excés ens genera disfuncions i pudor, el sant greal de les farmacèutiques i dels fabricants de desodorants. Tot i així, almenys en el meu cas, no permetré que mai ningú em digui amb què m'he d'alimentar. Ni tampoc que em facin sentir culpable quan tasto una cuixa de pollastre. Els canvis culturals de les darreres dècades ens han portat a la inconsciència en tot d'aspectes però la pedagogia per revertir el drama no es basa de cap manera en robar porcs d'un escorxador. A més, els porcs alliberats seran senglars sense cap depredador natural, perquè poblar els boscos amb ossos o llops no ens permetria de fer de pixapins de cap de setmana.

El gran drama és que som massa humans al planeta. Si els set mil milions i mig de persones que poblem la Terra ens féssim vegetarians, de ben segur que no hi hauria excedents per alimentar els animals. Espero que ara no facin llistes de tots els que hauríem de morir per poder farcir els gats de la meva amiga.