Ha tornat a posar-se de moda dir mentides. És un dels atributs humans, una condició prèvia. Si no saps dir mentides, probablement haurem de dubtar que siguis una persona humana. Allò que ens fa humans i, per tant, ens distingeix de les bèsties, són tres coses: la primera, que podem beure sense tenir set; la segona, que podem fer l'amor en qualsevol moment, mentre el cos acompanyi, i en qualsevol temps; no hem d'esperar, per tant, l'època en què es desperta la fogor. En el cas d'algunes espècies animals, quan el delit sexual els empeny a cercar parella, se'n diu la «berrea», és el cas dels cérvols. Hem de saber que en alguns llocs s'organitzen excursions que parteixen de bon matí per sentir la «berrea». La gent hi passa gust. I la cridadissa dels cérvols mascles que criden les femelles esdevé una festa quasi pornogràfica, si tenim en compte que els cérvols porten un banyam com un arbre espigat. I, sobretot, l'espectacle dels animals excitats contagia l'excitació als excursionistes. El tercer dels atributs humans, després de beure sense tenir set, de fer l'amor sempre que volem, és la capacitat de mentir. No seríem persones humanes si no fóssim capaços de dir mentides. I com més mentides diem, és evident que ens podem sentir més humans, més persones.

Però els éssers humans no naixem mentiders sinó que ens hi tornam amb el temps. Vull dir que es tracta d'un aprenentatge. I no seria un inconvenient que les escoles tinguessin el racó de les mentides, un espai, com existeix el racó de la llengua, el racó de les matemàtiques, el racó de les ciències naturals, on els escolars, des de ben petits, s'exercitassin en la noble i humana meravella de mentir.

He dit meravella, perquè una mentida ben dita, ben plantejada i convincent, es podria arribar a considerar una meravella. De totes les meravelles -diu Ramon Llull-, la més gran és l'home. I podria esser que l'home fos la meravella més gran justament perquè és capaç de mentir. I és que hi ha mentides que s'haurien de considerar una obra d'art. Un artefacte d'una perfecció sublim.

Crec que era Umberto Eco que assegurava que: la veritat és breu, brevíssima. En canvi la mentida pot allargar-se fins a l'infinit. I perquè és tan llarga, paga la pena d'estudiar a fons el llenguatge amb què s'expressa. Perquè és més interessant estudiar el llenguatge quan falseja la veritat, quan diu mentides. Tanmateix, la mentida sempre reposa sobre una forma de llenguatge. Constitueix un acte de llenguatge. El mentider no pot manipular els fets, les coses que han passat. El mentider manipula el llenguatge que fa servir per explicar els fets. Vaig tenir un amic la muller del qual va tenir un accident. L'atropellà un cotxe esburbat enmig d'un carrer, quan tot just voltava una cantonada. Envestí la dona, va alçar-la enlaire, rodolà per damunt el capó i la deixà estesa sobre l'asfalt. Va córrer la gent amb la intenció d'auxiliar-la, volaren les ambulàncies, els municipals aturaren el trànsit, un desgavell. Sortosament els metges, tot i que tenia el cos ple de contusions, malgrat havia perdut el sentit i havia entrat en coma, li detectaren un alè de vida. Va estar molt de temps hospitalitzada, però quan en va sortir, més sana que un gra d'all, es varen trobar amb un problema inesperat, un drama. El meu amic m'ho deia commogut: «La meva dona es troba bé, no li han quedat seqüeles de l'accident, només un ròssec que no hi ha manera de poder-se treure de damunt: De resultes d'aquell accident, la meva dona ha perdut la capacitat de mentir». Havia estat necessari que l'atropellàs un cotxe perquè no sabés estar-se sense dir la veritat. I la deia sempre.

Avui sabem que la mentida també és una prova de la nostra capacitat de pensar. L'activitat cerebral del mentider és molt més complexa que la d'aquell que diu la veritat. I és que la construcció de la mentida implica una sèrie de connexions neuronals molt superior. Aquestes connexions no era capaç de fer-les el cervell de la dona d'aquell meu amic.